El seu nom autèntic era...


Obra:Blanc (p. s.p)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El seu nom autèntic era Nfumu Ngui i l'havia capturat als afores de la ciutat d'Nko —Guinea Equatorial— un caçador anomenat Benito Mañé, de 1'ètnia fang. L'home va explicar que va abatre un goril·la i la seva parella, i que va trobar la petita cria blanca abraçada al pit de la seva mare. Sense sospitar el que tenia a les mans, el va vendre per vint mil pessetes d'aquell temps —una suma respectable però a anys llum del que realment se n'hauria arribat a pagar— a un savi amb cognom d'artesà que era el conservador del Centre d'Experimentació Zoològica d'Ikunde. I a aquest, que sí que va veure a primer cop d'ull el regal que acabava de fer-li el cel, li va faltar temps per dur-nos-el al zoo, que era qui, al capdavall, li pagava les factures. Aquell petit primat, a qui el seu feliç descobridor es va entossudir a posar-li el nom —un tant cursi, si voleu la meva opinió— de Floquet de Neu era la nostra salvació! Un exemplar únic al món que convertiria el fins aleshores anodí zoo de Barcelona en un espai realment singular i que atrauria milions de visitants que pagarien gustosament l'entrada només per veure'l a ell, encara que després, evidentment, aprofitessin el dia. Mentre agafava l'Nfumu per primera vegada entre els meus braços —jo sempre li vaig dir Nfumu— vaig patir una autèntica crisi d'ateisme. El cop de mà que havia estat suplicant s'havia convertit en una autèntica empenta de magnitud vuit en l'escala de Richter.

Suposo que una de les maneres que té la història de construir-se és a base de casualitats felices. De cops de sort. Una casualitat m'havia dut al zoo per primera vegada. Una coincidència afortunada ens va posar l'Nfumu a les mans quan més falta ens feia. I un darrer cop de sort, potser el més important de tots, va fer que fos jo qui descobrís que aquell goril·let era, en realitat, tan negre com la resta dels seus congèneres.

Va ser l'Altarriba qui em va encarregar personalment de rentar-lo i desparasitar-lo, de cara a la seva presentació en societat. I mentre l'estava fregant vaig descobrir una petita clapa negra al llom de l'animal. Tement el pitjor, vaig utilitzar un parell de dissolvents innocus que coneixia gràcies a la meva formació com a químic per fregar el pèl i la pell del petit goril·la. I així va ser com vaig descobrir tres veritats indiscutibles:

Que el tal Benito Mañé no havia fet pas tan mal negoci venent aquell animal únic per només vint mil pessetones.

Que ja podíem anar pensant de canviar aquella cursileria de Floquet de neu per alguna cosa més realista, com ara Bocinet de carbó.

I que Déu no existia... i nosaltres tornàvem a estar amb un peu i mig al carrer.