testing image

Les tres Maries en comandita havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarda, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarda enmig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar al «Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés per a dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses per a dir-se: que elles, ai!, amb lo de l'hàbit, ja no tenien res a dir en aquesta vall de llàgrimes.

La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, se'n van anar cap al Jardí.

S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del General», i, ja abans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins conhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat amb pedres petites i clapejat de petxines blanques, amb rengles de boix retallats i emmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les tres Maries.

Les Maries havien deixat avançar an els dos enamorats perquè fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure que era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no en sabia.

Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or que havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:

—Tanmateix, sembla que ja cauen les fulles.

—Cada any cauen—va contestar ella, i van continuar caminant