Després d'aquest discurset, pronunciat en castellà ...


Obra:Servitud (p. 68 - 69)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Després d'aquest discurset, pronunciat en castellà, don Hilarió restà parat com un rellotge que ha acabat la corda. Tampoc ningú no digué res més, fora el senyor Rodalins, que xiuxiuejà quatre paraules a l'orella del senyor Estopa. Es va fer un silenci engorrós. Don Hilarió mirava ara l'un ara l'altre, com un senyor que no acaba de comprendre ço que passa. Al seu rostre hi havia una expressió de desconfiança, que després li vaig veure moltes altres vegades. Sentia, dins de la seva consciència, que aquells homes no podien estimar a ell ni el periòdic? En conjunt, guanyaven uns sous miserables. Homes de certa petita cultura, de certes ambicions, estaven subjectes a treballs de nit pesats i precaris com són els del periodisme, i tots havien de recórrer a d'altres mitjans que el periòdic per a poder viure i encara amb estretesa. Menys el senyor Rodalins, tots anàvem vestits inelegants i fèiem aque­lla cara tan mústiga i teníem aquell aire encongit i desconhortat dels proletaris de la ploma.

El marquès havia romàs dret, com els redactors, als quals no havia invitat a asseure's. Aquests es miraven els uns als altres com preguntant-se què calia fer, i miraven al marquès i aquest a ells, com molestat de llurs mirades. Varen ésser uns segons d'aquells que semblen hores d'angúnia.

El senyor Rodalins, veient que el silenci es prolongava, que ell no tenia res més per a dir i don Hilarió tampoc, mormolà confús:

—Crec que ja ens podem anar...

L'un darrera l'altre tornàrem a estrènyer la mà de don Hilarió, repetint tots les mateixes paraules que havia dit el primer:

—La meva enhorabona, la meva enhorabona, la meva

enhorabona...

Don Hilarió responia mecànicament, com nosaltres

mateixos:

—Gràcies, gràcies, gràcies...

En ésser a l'escala, digué el senyor Rodalins:

—Ha estat un acte commovedor.

—Una cosa trista i ridícula! —respongué En Guibernat.

I En Dolcet:

—Com us deia, Rojals, ja ho veieu, ni un mal cigarrot. I En Veguer, que ja no podia ésser oït dels addictes:

—És que la mà de donar deu ésser la que té morta. Per tant,

deixem tota esperança!

—Almenys hi hagués un augment de sous —sospirà En Perera.