Jo vaig proscrit...


Obra:Poesia (p. 119)
Comarca:Barcelonès

testing image

Jo vaig proscrit, amb l'ànima intranquil·la,

creuant avui la vall, demà la serra,

passejant mon dolor de vila en vila,

de ma família lluny, lluny de ma terra.

I pujo cada jorn a la muntanya,

i allí on la veu de l'eco més s'allunya,

clavant mos ulls en la regió d'Espanya,

jo crido: «Catalunya! Catalunya! ».

Ecos dolcíssims que de serra en serra

portau la veu que us crida carinyosa,

portau, vos prec, la meva vers la terra

mai com avui al cor i als ulls hermosa,

i los meus llars sabran ma llatzeria,

i mos amics sabran que en terra llunya,

tot gemegant, als ecos cada dia

jo crido: «Catalunya! Catalunya!».

Si desterrat me trobo en terra estranya,

d'ingratitud odiosa viu exemple,

és sols pel crim d'haver volgut que Espanya

tornés a ser de llibertat lo temple.

Desert d'amics me trobo tot a l'hora,

cada jorn més, la pàtria se m'allunya,

i, foll de desconhort, amb veu que plora,

jo crido: «Catalunya! Catalunya!»