Hèctor, fes-me el favor de mantenir recte el núvol...


Obra:T'estimo si he begut (p. 169)
Comarca:Barcelonès

testing image

Hèctor, fes-me el favor de mantenir recte el núvol, que el grapo— li demana la Laura Garriga al seu nano. Però ell aguanta el paper d'embalar sense deixar de mirar al terra. —¿Eh? Va, posa-hi una miqueta de ganes, coi!

La Garriga ja ho comprèn: per un adolescent és costerut haver-se de passar el matí de diumenge amb la seva mare, i si per ella fos no hauria vingut. S'hauria quedat a casa com volia, fent la seva. Tenint la se­va privacitat, que repeteix la psicòloga. Però l'ex de la Garriga justament no troba bé que estigui tot sol tantes hores davant de l'ordinador, mentre ella es de­dica a l'Associació. L'ex se'n burla sempre, de l'Associació.

Són al parc des de les vuit. A les deu comença l'acte, però totes les associades, abans, han d'inflar els globus amb la màquina d'heli que han llogat, han de penjar la pancarta a l'escenari i col·locar les cadires de plàstic en rotllana, perquè les dones s'hi asseguin a fer mamar les criatures, totes juntes. Celebra­ran el Dia Internacional de la Lactància Materna, però, a més a més, aquest any, que ja es el cinquè, volen establir un rècord Guinness d'alletament. [...]

Els dos pobres piquen de mans al ritme de la música. Al costat d'ells, a peu dret, hi ha la Guímaráes amb un pit enlaire i la criatura amorrada al mugró. Quan la Garriga se n'adona corre cap a ella. L'engrapa pel braç enfurismada.

—Culleres, Assunçáo! Doncs entra a la rotllana, fes-ho aquí dins amb nosaltres, ¿que no veus que es tracta d'això?

Però resulta que no ho vol de cap manera. No diu res i riu. Només fa que no amb el cap, que no i que no. I no para de riure i el nen no para de xumar. L'Adela s'acosta.

—¿Però no és el mateix fer-ho a dins que a fora?—prova d'ajudar—. ¿Que no veus que avui hem vingut a ensenyar com mamen les nostres filles i fills? ¿No et sembla que les diferències culturals ens han d'enriquir, en lloc de separar-nos?

La Garriga fa el gest, amb les mans crispades, de voler escanyar-la. El Dia de la Lactància Materna, to­tes les dones de l'Associació Progressista Via Làctia estan assegudes en una rotllana donant el pit, excep­te una, que fa el mateix tres metres més enllà.

—Si per culpa teva no fem el rècord, et mataré!— l'amenaça entre dents. Però aleshores li sona el mòbil: els de la tele, que arribaran tard perquè són en un desallotjament okupa i hi ha hagut disturbis. Mentre par­la, s'ha de tapar l'orella lliure per no sentir els aplaudiments, els plors infantils i l'última estrofa de la cançó:

Si els homes anessin al paritori,

donar el pit seria... obligatori!

—¿Segur que no vols seure a dins de la rotllana a fer exactament el mateix que fas? —torna a preguntar a la Guimaraes, un cop ha penjat. L'altra mou el cap, rient. Ara ja té la criatura a la meta esquerra.

—Si no entres, ja parlaré jo amb l'assistenta so­cial! —li crida.

—Racista—contesta la Guimaráes.

—Només em falta això. Racista! —es queixa la Garriga mirant al cel—. Ara resulta que sóc racista, justament perquè la vull integrar. Com que vull que tot surti bé i vull que no se la discrimini, sóc racista.

Mou el cap amb desesperació. Si els de la tele veuen tot de mares en cercle i una immigrant a fora, ¿què faran? Entrevistar la de fora i preguntar-li com és que no seu amb les altres, si és perquè algú l'hi ha impedit. No es vol ni imaginar les notícies: la Gui­maráes donant el pit en un racó i els dos pobres fent declaracions.

—L'any que ve, amb mi no compteu. No penso tornar a ser presidenta. Plegó. N'estic tipa.