testing image

Vaig veure, ombrívola, la silueta retallada dels jardins del Parc. El Parc, el parc solemne, amarat de silenci. Ara plovisquejava i les fulles dels arbres degotaven. De tant en tant, ràfegues de vent xiulaven de més enllà dels jar­dins. El dia era orc i trist. Contra el vent, vaig penetrar per l'avinguda dels Tells. Vaig agafar el camí, sinuós i ple de fang, de l'esquerra. No era el mateix dels dies de sol. Vaig arribar xopa a la cascada, que desapareixia sota l'heura del darrera. Semblava una obaga, i vaig comprendre per què deien que la gent s'hi suïcidava. No hi vaig veure ningú. La plaça era deserta i les rafegades menaven les fulles d'un cantó a l'altre. M'admirava la bellesa de l'estàtua Venus, desafiant, solitària i ardida, la pluja. Vaig dubtar si arrecerar-me al passadís de la cascada, entre les dues arcades. L'aire em glaçava de dalt a baix. Vaig sortir i fou aleshores quan vaig veure una ombra vacil·lant a l'illa dels àlbers. Els esfinxs que aboquen aigua a l'estany la voltaven. No hi veia ni els nenúfars, ni les aus, solament uns tons negrosos que destacaven l'ombra. Sentia els peus que s'enfonsaven dins el fang, cada cop més xops. La humitat em calava els ossos, els cabells se m'enganxaven a la cara com si fossin un mocador, l'aigua em relliscava rostre avall, pel coll, entrava dins el pit, notava les sines glaçades, la fredor que m'havia arribat al cor. M'havia quedat immòbil, clavada a la terra, els genolls garratibats, el cos enterc. No veia res més que 1'ombra, 1'ombra que s'acostava cada cop més definida, més exacta, amb els ulls sortits, sangonosos. I vaig sentir una massa que em queia a sobre, que m'estrenyia la cintura, que em ficava la mà dintre el vestit...