A les cinc en punt...


Obra:Senyoria (p. 204-206)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A les cinc en punt, puntuals com la mort, tot estava disposat al pla del Born. L'Andreu era dalt del cadafal, sostingut per l'insistent Consiliari de la Confraria que no defallia en els seus llatinòrums inútils i que acostava la cara al rostre pal·lidíssim de l'Andreu. Per sort, en el sorteig, li havia tocat a ell primer; l'holandès sorrut de les putes hauria de patir en­cara una mica més dalt del carro. «Tinc por», va dir, i mossèn Xicart va contestar què dius, fill meu?, i només ho va sentir el botxí —tocava l'escardalenc, aquella matinada—, que va pensar que ja tenen collons els de la Sang, d'enviar al cadafal un capellà sord, i l'Andreu amb el cap va fer un gest que li acostessin el crucifix i a la llum incerta de les torxes va mirar per uns instants la imatge santa del reu déu però la va perdre de vista perquè els ulls se li van omplir de llàgrimes i va pen­sar que ja no ploraria mai més. El botxí, amb mà ferma, el va fer enfilar dalt d'un tamboret. La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava: senyal que era viu. Va mirar al seu voltant amb desfici, com a comiat del món: una vintena de desconeguts matiners estaven palplantats davant seu, amb un bri d'impaciència a la mirada. «No la vaig matar», va dir al més malcarat. «Digues, fill meu?», s'hi va acostar el Consiliari de la Sang. L'Andreu va negar amb el cap.[...]

L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'ofici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfixia que tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'intens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen