També jo vaig emprendre el camí cap al parc lleugera...


Obra:A la ciutat en obres (p. 29-33)
Indret:L'Umbracle
Comarca:Barcelonès

testing image

També jo vaig emprendre el camí cap al parc lleugera, com si m'hagués pres el rom abstracte i acolorit. Em dirigia al museu amb ganes renovades. A més de veure-hi obres de l'eximi, volia contrastar la mirada del taverner viatger amb els paisatges lo­cals del seu desamor. Però la postal de les terrasses filipines i cubistes m'havia quedat als ulls, més del que la meva consciència sabia en aquell moment. En passar davant de l'umbracle, m'hi vaig aturar. Algu­na cosa del somni retornava. No era l'ombriu antiquari qui havia guiat l'umbracle fins al meu somni, l'umbracle no era en el meu somni per aquesta raó, sinó per la postal, vaig pensar aleshores.

Dins d'aquell pavelló de ferro i fusta vivien plan­tes exòtiques que potser eren les que havia vist en el somni d'aquella matinada. Si el taverner viatger retrobava en el cubisme les terrasses d'arròs de les Filipines, potser jo trobaria a l'umbracle altres imatges que necessitava. Potser hi trobaria un recurs erudit per a la nota recordatòria que m'havia demanat l'antiquari sobre l'eximi local, probablement contemporani de la creació de l'umbracle. O potser no, potser hi trobaria un paisatge per a mi sola.

Un grup de pardals campava prop de la porta. ¿I si em passés com al taverner viatger però a l'inrevés, que de vella m'agradés més Mir que Braque? En realitat, a tu t'agraden tots dos, em vaig dir mentre anava cap a l'umbracle. Però no n'estava del tot convençuda.

Estava tancat. La ciutat seguia tenint una noció envellida dels horaris de l'oci, vaig pensar, però de seguida vaig rebutjar la idea per a la meva nota: si és que s'esqueia, era una frase no gaire apta per a una revista d'antiquaris. Vaig mirar per la trama de fus­ta. L'umbracle era com una gran gàbia de plantes, a la manera de les gàbies xineses, molt gran per a ocells però de proporcions menudes per a plantes. Em va semblar veure algú a l'altre costat, per la ban­da de mar. M'hi vaig aproximar.

Una noia dibuixava entre les plantes. ¿Com hi has entrat?, vaig preguntar. Es va limitar a assenyalar amb el braç una cantonada, la de la meva esquer­ra. Hi havia una finestra prou ampla, oberta, algú l'havia serrat. Als matins es pot entrar per la porta, va ironitzar la noia. A continuació, va recollir les seves coses, em va dir adéu i va sortir per la finestra. Havia estat dibuixant les plantes de la vora mateix.

Jo també vaig entrar per la finestra. Vaig anar cap a les plantes que la noia havia dibuixat i vaig llegir el rètol identificador: marqueses de les Filipines.

El nom repetit de les illes m'estava produint una sensació de bonança, com si les coses del dia, que havia començat amb la dèria de l'orientació i de la desorientació, s'anessin fent soles. Com si tot quadrés gràcies a les Filipines, cubistes o reals.

No estava sola. Ara que ja feia uns minuts que estava asseguda en un dels bancs que moblen l'umbracle, un grapat de gats sortia de tots els racons. Hi havia mes finestres obertes, massa altes perquè hi passessin criatures i massa estretes perquè hi passéssim els adults. Devien ser per als gats. Anaven i venien a una certa distància de mi, però en certa ma­nera m'envoltaven. Després de fer uns quants moviments en la meva direcció, aturant-se, tornant enrere i venint de nou cap a mi, però sense tocar-me, un dels gats es va separar del grup, se'n va anar cap a un planter esponerós, va olorar el fullam i es va gi­rar, mirant-me amb els ulls expectants i indiferents dels animals de la seva espècie.

Vaig recordar tot d'una les albes del somni, les albes de Natal. Seguida atentament pels ulls del gat, vaig alçar-me i vaig buscar les formes del meu re­cord. No em va costar gens trobar-les, les seves geometries generoses eren just davant meu, les vaig reconèixer de cop: havia tingut un somni fidel. El gat continuava mirant-me.

La llum de primeres hores de la tarda d'aquell dia clar i ventós de primavera creava un món temperat. Les dimensions de la gàbia de plantes, aixecada a finals del dinou, són reduïdes i no costa gaire fer-hi la volta. Embolcallada per aquella llum neta tampoc no em va costar gaire sentir-me dins d'un escenari remot. La cúpula de ferro forjat deixava veure els ocells piuladors que travessaven el cel com llamps d'un dibuix animat, mentre que, per dins, les volves primaverals que l'aire transportava es confonien amb la fusta de la gelosia i amb les fulles de les plantes de totes mides i formes, criatures de di­fícil aclimatació que a Barcelona només podien viure i créixer en aquest espai de protecció: palmes nanes del Vietnam, enfiladisses de Nova Zelanda, albes de Natal, hortènsies d'hivern de Sibèria, gardènies de la Xina, aus del paradís de Sud-àfrica, pal­meres prenyades del Carib, marqueses de les Filipines i, al centre de l'umbracle, al lloc més protegit de la llum, kènties d'Austràlia. Vaig tancar els ulls, vaig entrar de ple en aquell conjunt d'ombres i verds. En la foscor de les parpelles tancades tot revivia.

El vent regnava. La seva remor convertia l'umbracle en un mar vegetal. Em vaig oblidar del museu i de l'eximi. Vaig seure en un altre banc, no gaire lluny de les albes de Natal. Vaig mirar a terra. El vent movia les ombres del banc i de les fulles, tornava pintures en moviment d'arena i de sol. Si en comptes de Barcelona allò fos Austràlia, posem-hi, jo seria una aborigen ben arrelada que amb arena, pedres i colors faria pintures a terra com les que el vent, el sol i les ombres dibuixaven aquí en blanc i negre, com en el cine de l'origen