testing image

Els pins

 

Són els pins de la meva terra

que es redrecen amb majestat;

llurs arrels furguen en la terra;

llar cimal, en la immensitat;

llur brunzit sembla un crit de guerra,

i és un cant de fraternitat.

Pot ser aspra la llur escorça,

pot ser fréstec el llur accent;

mes llurs fibres són totes força,

tota vida llur saba ardent.

Mirant lluny, terra enfora, enfora!

mirant alt, cel amunt, amunt?

per ells l'hora sempre és bona hora,

per lluitar sempre estan a punt.

Soca dreta, brancada torta,

fulla verda l'estiu i hivern,

són la vida, la gran, la forta,

són l'emblema de tot lo etern.

Semblen punys aixecats enlaire,

—els punys closos d'ardits titans! —

quan s'agiten moguts per l'aire

se convulsen amenaçants.

Mes, que el Sol esbargint promeses

amorós els vinga a abraçar,

semblen mans francament esteses

que es deleixen per encaixar.

Quan bramula la tramuntana

ells bramulen encar més fort,

i amb murmuris de veu humana

diuen coses de lluita i mort.

Quan bressant-los l'oreig endolça

de sos llavis la salabror,

ells responen amb veu més dolça

murmurant cants de germanor.

Generosos donen a l'aire

—perquè els duga per plans i monts—

llur delit convertit en flaire,

llur desfici tornat cançons.

En va prova d'arrabassar-los

el mestral bracejant forçut;

¿esqueixar-los?... podrà esqueixar-los;

doblegar-los... mai ha pogut.

Com exèrcit en peu de guerra,

amatent, vigilant, lleial,

s'escalonen de serra en serra

des del mar fins al pic  més alt.

Son els pins de la meva terra,

la saó del terrer pairal.