Al migdia estaven ja les tropes del d'Anjou possessionades de la muralla...


Obra:Vigatans i botiflers (p. 253-254)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Al migdia estaven ja les tropes del d'Anjou possessionades de la muralla que s'estenia des del convent de Sant Pere fins al baluard de Llevant. Mes des de les cases de la Ribera se'ls feia un granejat foc que els destorbava en gran manera de passar i desfer les barricades i d'obrir trinxeres.

Rabioses les tropes enemigues, sens escoltar la veu dels seus caps i mogudes, també, per la cobdícia, s'entregaren al robament i al saqueig enmig de la confusió i el desbordament dels soldats. En veure això, el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, agafà la bandera de Santa Eulàlia i alçant-la als crits d'entusiasme dels catalans i jurant morir defensant-la, seguit d'innombrable multitud es precipità a la bretxa del Portal Nou, on ja hi trobaren el conseller en cap Rafel Casanova; mentre Villarroel, com si sols fos un soldat, lluitava entremig dels altres al barri de la Ribera, on els francesos ja havien començat a entrar. Darrere de Villarroel seguia un jove, tan jove que semblava un nin, enarborant el penó de Sant Jordi.

Tornant així, sobtadament, a la càrrega quan els francesos els creien enterament abatuts, aconseguiren els catalans desallotjar-los del baluard del Migdia i del monestir de Sant Pere i els causaren horribles estralls i de no haver estat Mr. Yllon que assolí ajuntar els dispersats, segur que la victòria del matí s'hauria convertit en tristíssima derrota.

Els quedava, amb tot, el convent de Sant Agustí quan el jove de l'estendard l'enlairà com havia fet Feliu de la Penya amb el de Santa Eulàlia i cridant: «Via fora l'estranger!», es llançà amb tanta fúria seguit d'altres valents que, als pocs minuts, ni rastre allí quedava que no fos de sang dels partidaris de la casa de Borbó. El penó de Sant Jordi onejava dalt del cim d'una torratxa guardat pel valent jovencell que l'hi havia plantat.

Onze vegades en l'espai de dotze hores fou perdut i recobrat el baluard de Sant Pere; cinc vegades la bandera de Santa Eulàlia, que era el símbol de la victòria, fou desallotjada d'aquell lloc i altres tantes l'incansable braç de Feliu de la Penya tornà a plantar-la triomfant.

Eren les sis de la tarda i des de les quatre del matí que es lluitava sens treva ni descans; rendides les forces dels barcelonesos, els enemics ocupaven ja més de la terça part de la ciutat, i els arribaven a cada moment noves tropes. Greument ferits el conseller en cap Rafel Casanova i el general Villarroel, i amenaçant el de Berwick de posar foc a la ciutat per tots quatre costats, aparegué dalt de la casa de la Diputació, entremig del foc i de la fumarel·la, una bandera blanca; per la qual cosa Berwick preguntà als de dins si volien rendir-se. Els tres diputats encarregats del missatge li respongueren afirmativament amb la condició que els havien de guardar tots els seus furs i drets, inclosos els que els havia concedit Carles III.

Furiós Berwick en sentir que, en lloc d'admetre les proposicions que ell havia d'imposar com a vencedor, eren ells els vençuts qui, imperiosament, les imposaven, cridà amb gran ràbia:

—Mateu! Cremeu!

Des d'aquell moment, la ira de l'exèrcit no tingué fre i una nit de sang i carnatge seguí l'onze de setembre de 1714