I encara, si el Palau hagués estat una sala de concerts...


Obra:Primera volada (p. 376-377)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

I encara, si el Palau hagués estat una sala de concerts! Perquè el cas és que no ho era... Una de les primeres vegades que vaig anar al Palau hi havia un concert literalment fascinador: Beethoven per Kreisler i Pau Casals. L'audició de la primera sonata fou successivament interrompuda: primer per la campana d'una església veïna; després, pel carrer paral·lel a la sala passà un carro lent, amb una lentitud enervant, com si s'hi rabegés, un carro tan pròxim que semblà que passava pel mig de la sala; després, d'un pis immediat se sentí la cançó desaforada d'una raspa que rentava els plats — era primavera avançada i llavors de les minyones en deien raspes — després, encara, se sentí repetidament cantar un gall: perquè els galls casolans i de balcó de Barcelona canten de dies i de nits, com tothom sap. La darrera part del concert fou literalment esmicolada pels moviments, botzines, clàxons, démarrages, frenades i canvis de marxa d'in­nombrables cotxes, ja aparatosos però molt primitius i sorollosos, situats pels voltants del Palau i que es preparaven per rebre i transportar els seus propietaris.

Aquests sorolls exteriors, ignominiosament presents a la sala, converteixen en ridícula la pretensió dels crítics, diletants i persones delicades, segons la qual el públic ha de guardar un silenci religiós i absolut. Converteixen a més a més el reglament que obliga a tancar les portes durant l'audició en lletra morta. És — sospito — ridícul escoltar música en un local tancat, hermèticament tancat, i tenir la sensació de trobar-se, en sentit literal, al mig del carrer.