testing image

Vaig descobrir el nom de Riba molt aviat, potser el 45 o el 46. Aleshores, feia cinquè curs de batxillerat. I, per omplir la buidor dels estius, em dedicava a explorar la biblioteca del meu pare, on vaig trobar mostres de la seva producció en dues antologies molt diferents, però totes dues importants, la de la Popular de «L'Avenç» i la d'Alexandre Plana, i en una selecció de les primeres Estances, realitzada per Montoliu i publicada dins la sèrie «Els Poetes d'Ara», de Tomàs Garcés. Personalment, el vaig conèixer, de la mà d'Albert Manent, cap al 50. O el 51. Des d'aquell moment fins que va morir, pocs anys, per tant, el vaig tractar amb una relativa freqüència. Alguns diumenges, assistia al saló no sé si dir mal·larmeà que mantenia en el seu despatx i que aplegava els seus fidels, des de Jaume Bofill i Ferro o Carme Boyé, tot passant per Rosa Leveroni, fins a Joan Triadú. Els Manent. I Antoni Comas. Altrament, de tant en tant, sol o acompanyat, el visitava entre setmana per demanar-li alguna col·laboració. O per exposar-li els meus dubtes. I, per últim, coincidia amb ell en moltes de les lectures i conferències que, per raons òbvies, s'havien de fer en cases particulars, com la de Josep Iglesias. O en locals privats, com els de la UEC, on realitzaven els seus actes la gent del grup Miramar. I, sobretot, el trobava en les sessions de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, primer, al domicili de Puig i Cadafalch i, més tard, tres o quatre portes més avall, al de l'advocat Antoni Pelegrí. O en les anuals de l'Institut d'Estudis Catalans, que, de forma més solemne, tenien lloc a la torre dels Bonet Garí fins que la policia les va desbaratar.