testing image

Vint-i-cinc anys (fragment)

Als venedors no els va agradar gens que els llibres d'assaig (la Mètrica catalana, de Salvador Oliva va ser el primer) o els de poesia tinguessin solament tipografia, sense cap imatge (el model era la NRF de Gallimard o el Mercure de France): consideraven que, quan n'hi hagués més de tres, no es podrien distingir a les llibreries. I els va agradar encara molt menys que les cobertes de la col·lecció de narrativa fossin blanques amb imatges abstractes. Afirmaven que no hi havia hagut mai llibres blancs que haguessin funcionat, comercialment parlant. Tampoc no els agradaven les figures retallades que han acabat essent gairebé una imatge gràfica de Quaderns Crema, i no estaven segurs que la tipografia amb els filets bodonians (una altra característica que s'ha mantingut inalterada aquests anys) fes que el nom de l'autor destaques amb eficàcia. Els filets i els dibuixos, pensats a partir dels llibres del barroc, els vaig aplicar amb l'ajut inestimable de Quim Monzó, que es també grafista i ha tingut i té sempre les idees molt clares. Anàvem al seu estudi en un àtic del carrer d'Arizala, de vespres, a fer anar una IBM de bola que ens permetia de jugar amb la tipografia amb més comoditat que la incòmoda Letraset que sempre feia que els títols ballessin (la fotocomposició no existia, i els llibres els feia tossudament amb tipografia estampada sobre paper no àcid). Amb Quim Monzó ens vam divertir enormement imaginant solucions gràfiques impactants, moltes de les quals provenien del món del còmic. Si els llibres de Quaderns Crema han representat alguna innovació gràfica, bona part del mèrit és de Quim Monzó. I, en els interiors i la tipografia, de Joan Ferraté.
Tot era força casolà, cal admetre-ho. Vaig començar amb un petit préstec de la Caixa de la Diputació, vaig llogar nominalment el despatx que el meu pare té a sota de casa seva, i vaig començar l'editorial a casa meva. Com que tenia una habitació buida i hi havia relativament pocs títols, em servia de magatzem, i durant força anys vaig tenir-hi paquets amb llibres que anava portant a la
distribuïdora amb el meu cotxe a mida que me'ls demanava. Sovint el cotxe (que no era cap furgoneta) anava força carregat, i calia anar amb molt de compte, perquè si un cop de fre feia caure els munts inestables de paquets a terra, algun llibre es feia inevitablement malbé amb el cop. Conduïa com Janus, amb un ull mirant endavant i un altre endarrere. Fins que no vaig trobar el local de Valls i Taberner (ens hi vam estar força temps, fins que vam poder comprar el pis del carrer Muntaner), i encara una mica més enllà, puc dir que vaig dur llibres al cotxe amunt i avall amb freqüència i que en vaig emmagatzemar fins i tot sota del llit. Poc més tard (i fins que no vam disposar d'un altre magatzem més gran) Les Punxes, la distribuïdora que, amb un petit interval, m'ha anat
acompanyant tot al llarg d'aquests anys, va tenir-los al seu magatzem i em va alliberar de tan arriscades maniobres.
Poc temps més tard, hi havia títols que s'havien convertit, contra tot pronòstic, en best-sellers: El romanç de Tristany i IsoldaUf, va dir ell i la Mètrica catalana es van començar a vendre a un ritme molt superior a aquell a què ja ens havíem acostumat, i això va permetre iniciar la recuperació d'altres autors oblidats. Francesc Trabal, per exemple, de qui ens agradava L'home que es va perdre i el meravellós L'any que ve, amb un pròleg de Josep Carner sobre l'humor, que vam entendre (i jo vull entendre encara) com una mena de manifest programàtic. Cal recordar al lector d'avui, maltractat per un humor desfibrat i més aviat tou, que, en aquell temps (1979) l'humor (el de veritat) era vist gairebé com un delicte i, en el millor dels casos, un defecte antipatriota que calia corregir. Una bona consciència de classe i una forta consciència nacional podien aconduir a la seriositat exigida.