testing image

Sembla mentida les coses que es poden veure des d'un terrat. A més, si des d'allí es domina tota una vila, com passava amb el nostre, anys enrere. Ara, malauradament, només es veuen blocs de ciment amb les seves finestres, que a voltes semblen nínxols, galeries i patis de veïns. De petita, ni jo ni els germans que em seguien no teníem permís per sortir al terrat sols. A més a més, la porta estava tancada i barrada amb dues barres de ferro. Era quasi impossible moure-les si no ho feia una persona gran. Quan a vegades, acompanyats, se'ns permetia sortir-hi quedàvem meravellats. Es veia tot Barcelona amb el mar al fons, els grans vaixells que entraven o sortien del port: el Giulio Cesare, o el Principessa Mafalda, transatlàntics dels més grossos en aquells temps. Vèiem la silueta de la catedral, la muntanya de Montjuïc amb el seu gran castell al cim, enllà el Pla del Llobregat amb la farola que a la nit llançava el seu raig lluminós i on alguna vegada veia una avioneta que prenia terra. A l'altra banda vèiem el Pla del Besòs, amb les xemeneies de la Tèrmica, i més ençà les quatre torres de la Sagrada Família, que encara no s'havia ampliat. Seguia l'amfiteatre de muntanyes que començava amb el Carmel, la Muntanya Pelada, el Coll, les tres creus del cim del Parc Güell, el Turó de la Peira, totes plenes de verdor. Són espais que avui estan completament desfigurats i de­gradats. Seguia la serra de Collserola fins a Sant Pere Màrtir amb el Tibidabo al centre, que intuíem però no podíem veure, ja que el turó del Putxet, que teníem just darrera la casa, ens el tapava amb els seus pins i el mirador que tenia al capdamunt.