testing image

Jocs olímpics de 1992

Tot era finestra i balcó,
plaga i passeig, piscina i estadi.
Mireu-los:
segur que els teniu al davant i presents, aquells dies:
de sobte ens sentírem capaços de tot:
vèiem nedar, córrer, saltar, remar, cavalcar,
i un no sé què ens empenyia a la mar, a la cursa,
amb una alegria d'infant que sent créixer el seu cos
i no entén la paraula «impossible»,
i For, fins i tot, es deixava tocar.

La ciutat cremava de música:
potser descobria triomfs oblidats sota pols de desastres,
i volia sortir a lluir tanta eufòria,
sorpresa, potser,
del bell que pot ser acollir i compartir.

Quina nostàlgia de foc, quan s'apaga la flama!
Ens direu que és un somni onerós i que cal despertar?
Calleu, escolteu, contempleu-vos:
quan sigui de nit, en el somni,
ja sempre hi tindrem un arquer amb una fletxa de foc
capaç, si calgués,
d'encendre altre cop l'esperança de l'alba.