Placeta de sant Joan...


Obra:Una veu et crida (p. 155-156)
Comarca:Alt Penedès

La plaça central de Vilafranca del Penedès, en què es troben alguns dels llocs civils i religiosos més importants del municipi, està dividida des del punt de vista administratiu en dues parts: la plaça de Sant Joan i la plaça de la Vila, les quals estan separades pel carrer de la Font. Tot i això, aquest espai central de Vilafranca del Penedès s'ha d'entendre com un tot unitari en què, durant segles, han tingut lloc els esdeveniments cabdals de la vida social de la població. El següent poema, escrit per Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1924—1993), descriu una de les activitats més típiques de la festa major de la ciutat: les matinades, que consisteix en una rua, duta a terme normalment pel jovent, que recorre a primera hora del matí el centre de la vila fent música i soroll amb l'objectiu de despertar el veïnat. Les matinades tenen, des d'aquest punt de vista, un importat sentit simbòlic: es tracta d'una crida a la vida i a la festa, a no desaprofitar el temps dormint i sortir, des del primer moment del matí, a viure les celebracions: en definitiva, és una mena de carpe diem sorgit de l'àmbit popular. Tot i que Josep Vallverdú i Joan Teixidor (Olot, 1913—Barcelona, 1992) situen l'Ajuntament a la plaça de Sant Joan, des del punt de vista administratiu l'edifici està situat a la plaça de la Vila, concretament a la façana oriental. Originàriament, l'Ajuntament fou un palau gòtic que el municipi va adquirir el 1559 per fer les funcions de casa de la vila. A la façana la

testing image
Veu d'Eva Marichalar:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/ACIaHgdZGJZaCMhgidE3.mp3

Placeta de sant Joan,
pintada amb tons d'aquarel·la;
mantega de temple sant
i blau de cel que s'encela;
arbres d'un verd expectant
que el gris dels porxos entela.

Hi anàvem a mig matí;
l'hora era massa quieta.
Infants en ròdol mesquí
s'arremoraven. Retreta,
l'aigua que en recs s'esbandí,
pel broc de pedra s'espleta.

Hi anàvem més cap al tard;
noies s'hi esqueien, lasses,
amb un enyor a l'esguard;
promeses filtren llurs passes;
s'aixequen del cor covard
i es migren, tostemps escasses.

El cel advera el neguit.
Somriu, en la llum incerta,
una ala d'ocell petit
que inflà la natura inerta
d'un frec brunzent i d'un crit;
ràpid atzur que es desperta.

El cor en flocs es desfà,
que aquest ressò massa dura;
s'aplomen ombres, i en va
encenen, groga mixtura,
fanals misèrrims, malsà
tribut d'una bruixa obscura.

Si plou, tot queda somort.
Degoten aigua les fulles,
plaça estremida d'un cor
de veus alades que embulles;
camino fent el cor fort,
marrit de plors i despulles.