testing image

Sota el cel estelat, vibrant ja, en vaporosa blavor matinal, la muntanya de Montjuïc aixecava la seva tossa opaca, poblada de llumetes que brillaven misteriosament, entre atapeïdes foscors. De la plaça d'Espanya estant, l'auto enfila l'ampla avinguda que acabava als peus de quatre grans columnes d'obra que eren com l'entrada al parc en construcció i les primeres fites de l'Exposició en projecte.

Amb la potència del seu pit d'acer, la màquina passà per davant la columnata com un llampec i, virant cap a la dreta, emprengué el passeig circular dels jardins, ple de nit i de foscor encara. Claudi veié desfilar, a banda i banda de l'auto, com en un desvari, arbres i arbres, estrafets de formes i de colors, que fugien reculant, ràpids i adelerats. Ningú no transitava per aquells indrets foscos, que l'automòbil, amb els fars encesos com ulls d'un monstre de llegenda, semblava profanar. L'aire que fuetejava la cara de Claudi era dolç i perfumat per les invisibles flors dels erols i marges, que en la pau de la nit llançaven llurs perfums. La màquina, ardent i trepidant, s'afalanyava a córrer, i a pujar, i al seu pas els jardins emergien de la fosca, com atacats d'una malura verd-groguenca... I es desfeien i es fonien, en rampelludes contorsions, vertiginosament engolits per la foscor altra vegada.