Pompeu Fabra és un fumador aferrissat...


Municipi:Badalona
Comarca:Barcelonès

testing image

Pompeu Fabra és un fumador aferrissat. Fuma de tot: des de la "paquetilla", farcida de troncs, fins al tabac exòtic més ben elaborat i més fi. No té manies de cap mena, amb el tabac. L'essencial és fer fum, amb la pipa o amb la cigarreta vulgar a la boca. I en fa tant com pot. No us estranyéssiu pas si el vèieu xarrupar amb golafreria un caliquenyo dels més reconsagrats; d'aquells que hom ha de travessar prèviament de cap a cap amb un escuradents, per tal d'amansir-lo i poder-lo fer tirar una mica. Pompeu Fabra, com diu Domènec Guansé, es passa el dia fent fum.

Va començar a fumar seguit pels volt dels vint-i-set anys. Abans només fumava en moments excepcionals, o bé si algú el convidava. El mestre Enric Morera fou el que va iniciar-lo en les delícies de fumar amb pipa. El vici de fumar caliquenyos li encomanà un company de viatge, quan Pompeu Fabra anava i venia cada dia de Badalona a Barcelona o a l'inrevés, en tramvia. Ignasi Iglésies acabà de decidir-lo en fer-li l'elogi entusiasta del caliquenyo que li havia donat aquell company de viatge.

També fuma "toscanos". Joaquim Ruyra li donà el primer. Roig i Raventós n'hi donà i n'hi ha donat molts altres. I ara com més recargolats i més forts són, més de gust se'ls fuma.

També és molt llaminer. Menja molts bombons. Mai no li han fet mal. Els seus deixebles, amb els quals li agrada molt de conviure, n'hi omplen les butxaques. S'ho fan venir bé i els hi donen el dia que s'escau una festivitat qualsevol.

Pompeu Fabra, en anar-se'n a viure a Badalona, s'instal·là en una casa situada a la carretera, feia cantonada a la Riera d'en Mata­moros, propietat d'un senyor anomenat Balluga, que era un home inefable i el qual, al "Centre Badaloní", que era aleshores el casino dels senyors d'aquella ciutat, no hi havia pogut prendre cafè mai. El conserge de la casa —en Sibina—, que li devia tenir mania, li servia, sistemàticament, una gasosa en lloc del cafè que ell demanava. I mai, tampoc, ell no va gosar de refusar-la-hi.

Tenia la casa plena de gats. El pati donava a la riera. Era llarg, i el separava de la riera una paret encimentada. Al migdia hi batia damunt el sol de ple. Doncs bé; arrenglerats, els vianants hi veien, tots els dies, una rastellera interminable de gats que prenien el sol, amb un ull tancat, i que remenaven la cua quan sentien trepig, dalt d'aquella paret.

D'aquella casa en sortiren un seguit de vocabularis i de manuals; hi foren redactades les Converses filològiques que es publicaren a "La Publicitat", i Fabra va bastir-hi una part, bastant important, de la seva obra de filòleg.

Els vespres, fins ben entrada la nit, s'instal·lava al despatx. Do­nava al carrer, i els porticons de la finestra sempre eren oberts. Els vianants tocatardans, en passar pel davant de casa seva, el veien com escrivia, voltat de diccionaris, amb un plec atapeït de quartilles al davant i voltat de fum. Els vespres d'hivern s'embolicava el coll amb una bufanda.

Encara, aleshores, es trobava lluny de la coronació; havia arribat, només, a mig camí de la ruta empresa, i no havia ultrapassat, ni de bon tros, la zona aspra de la lluita.