En creuar la reixa del Palau de Pedralbes...


Obra:Qui paga, mana (p. 46-47)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

En creuar la reixa del Palau de Pedralbes ja vaig intuir que al­guna cosa fallava. El primer símptoma va ser la ganyota d'incredulitat amb què el guàrdia de l'entrada va examinar la meva invi­tació. No em va comentar res, però de la manera com em va mirar estava ben clar que es pensava que l'havia robat o que me l'havia trobat pel carrer.

Potser l'origen de la desconfiança es devia a haver comès un error imperdonable: arribar al palau a peu en comptes de fer-ho en Mercedes, que pel que es veia era el cotxe oficial de la festa. Si no fos per la pluja, hauria pogut desplaçar-me en Mobylette, però, francament, tampoc crec que hagués arreglat gaire les coses, ja que es tractava d'un ferro vell i rovellat que només tirava en baixada.

Hi havia una llarga cua de Mercedes a la porta. Tots amb els vidres fumats, carrosseria brillant i gent enravenada a l'interior. Una colla de farsants. No hi havia cap dubte que si algú es mereixia el premi al personatge més original de la nit, aquest era jo, tant pel fet d'arribar caminant sota la pluja amb una resignació infinita com pel meu aspecte desmenjat i hipiós, però ningú semblava valorar-ho.

Vaig pujar les escales del palau amb un cigarret als llavis, les mans a les butxaques dels pantalons i el coll de l'americana de pana aixecat. Avançava encongit pel fred, la mirada fixa a terra, amb el caminar vacil·lant de qui està tan segur que li barraran el pas que pensa que com més aviat ho facin millor.

Un quartet de músics de jazz, enfilats dalt d'una tarima prop de l'entrada i guarnits amb unes ridícules americanes de lluentons i unes encara més ridícules camises amb farbalans, tocaven un ritme alegre de Nova Orleans que semblava donar la benvinguda a tothom, excepte a mi. No em va fer res: fa anys que estic acostumat a ser un foraster a les festes, el que fa nosa.

El Pau Gispert era a tocar de la porta, en una posició estratègica, envoltat d'un núvol de fotògrafs i de càmeres de televisió. Rebia els convidats amb una efusió exagerada i era divertit comprovar com eixamplava automàticament el somriure cada vegada que s'encenia un flaix. L'acompanyava la seva esposa, una more­na més alta que ell enfundada en un elegant i escotat vestit negre. Un tros de dona que no es mereixia: rostre angulós, pòmuls mar­cats, mirada fosca i cabell recollit en un monyo, fet que ressaltava el coll de cigne i el collaret de maragdes que l'encerclava. Era sens dubte l'aparador ideal per lluir l'èxit d'un alt executiu com el Gispert.