Perduts o abandonats...


Obra:El mar de la tranquil·litat (p. 197-198)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Perduts o abandonats en qualsevol racó del Parc Güell, les tardes sense pilota o sense diners per anar al cinema es dilataven d'avorriment. Aquell dia dels inicis de la primavera del 1973, el Dani Casanellas estava preocupat. No li donava la gana fer l'esforç d'endinsar-nos en alguna de les seves improvisades històries sobre concubines, animals que s'han de jugar la vida per sobreviure o veïns d'una reputació dubtosa. Anava amunt i avall remugant, sense dissimular gens que se sentia incòmode. Quan el Dani es desconnectava, l'Adolfo perdia tota la seva oratòria, inspirada per la imaginació del seu amic. Si l'Adolfo callava, llavors el Toni no podia replicar ni jo beneir-ho tot plegat. Quan derivàvem en aquestes situacions anòmales ho solucionàvem fent escampar la boira per la Muntanya Pelada.«Indolència celestial» o «rei mort» —en referència als escacs—, com ho definien l'Adolfo i el Dani, caps de colla i ideòlegs del microcosmos d'aquell racó de la barriada. Hi havíem passat moments de llibertat que es contraposaven a les dictadures de l'escola o dels pares. El Dani sempre tenia alguna sortida brillant per justificar la situació:

—És com si fóssim dins el disc blanc dels Beatles. No és un mal lloc. Preferiríem ser a Abbey Road o Revolver, però és millor que ser a Let it be. O no?

Tots assentíem sense entusiasme perquè no érem fanàtics dels Beatles com ell. Dalt la muntanya, després de la breu pujada pels caminets del Coll que duien al cim, la cosa no va canviar gaire. Ens consideràvem propietaris de la muntanya i del Parc Güell. Per aquest motiu, no ens cansàvem de picar les pedres del cim del turó —«turop», per a nosaltres—a la recerca de fòssils quan ens vam aficionar a col·leccionar-ne. Des d'allà divisàvem una panoràmica de la ciutat i consideràvem que tots els carrers i els seus habitants estaven a la nostra disposició. Eren de segona categoria perquè no havien tingut la gran sort de ser «ciutadans de Vallcarca», en paraules del Dani Casanellas. La ciutat davant, el barri darrere i, a tocar, el col·legi Virolai, font d'inspiració dels meus amics gràcies a les magnífiques cames de les patinadores que passaven les tardes entrenant-se mentre nosaltres les miràvem. Entre elles, l'Anna Riverola, mite de la nostra adolescència i motiu pel qual vam ingressar a l'associació de veïns on ella militava. Ens hauríem apuntat al sometent si hagués calgut.