Ningú que no hi visqui no passa mai pel Carmel.


Obra:L'any de la plaga (p. 63-65)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Ningú que no hi visqui no passa mai pel Carmel. És un lipoma a la ciutat, un bony estrany al qual només es presta atenció quan pressiona algun nervi. El barri de Juan Marsé i el Pijoaparte, el turó que es pot permetre el luxe d'enfonsar-se en nom del progrés. Arriba el moment que no reconec els carrers, i la Dolors m'indica que segueixi pujant, que viu dalt de tot, al Mont del Destí, on Frodo va perdre l'anell.

—Ets una mica friki, tu.—La tinc a l'esquena, el casc de formiga atòmica li impedeix sentir-me bé i m'ho fa repetir.

—Friki, no. —Un altre copet a l'espatlla—. Culturalment dispersa.

—És un bon matís.

Recorrem serps d'asfalt esquerdat, amb els cotxes a banda i banda atapeint les voreres. Hi ha pintades en murs que protesten per l'elecció de Barcelona com a ciutat olímpica. Amb un pèl de sort, podríem trobar-hi dibuixats un grup d'arquers caçant un mamut. No som gaire lluny del Parc Güell, però els japonesos no semblen interessats a aprofundir en la nostra expressió artística més genuïna, el mural de protesta política descontextualitzada.

He de clavar frens quan una ombra em surt al pas davant de la moto. De primer penso que és una rata, anabolitzada i peluda, però una rata. Fa tants dies que dura aquesta calor infernal que, ara que comença a condensar-se la humitat i sembla que hagi de caure el diluvi universal versió dos punt zero, els rosegadors s'estan tornant bojos i les clavegueres exhalen alè de detritus. Resulta que és un gos d'aquests cridaners i petits, com el de la meva escala. Un yorkshire solitari que corre desesperadament enlloc, ni rastre de l'amo. La Dolors m'indica el camí que he de seguir.

Arribem a un carreró sense asfaltar, on sis xavals fumen petes asseguts en palets de fusta. N'hi ha un bon grapat, de carrers en obres. I tots estan ocupats sistemàticament per la mateixa tipologia: el xulo de barri. El Jonathan de la senyora Alabau. Samarreta arrapada a un cos esquifit, polseres daurades i serrellet engominat. De tant en tant, agafen la moto i desperten el veïnat, com els serenos d'antuvi, però amb mala idea. Tenen un to de veu nasal, molt desagradable. Callen i fan veure que ens donen permís per ser en els seus dominis quan ens els creuem.