testing image

Vam anar al Centre Social amb la Sierrita, que m'havia insistit: «Aquesta és una reunió important, han hagut de demanar permís i tota la pesca». Quan ens va veure el Daniel va venir cap a nosaltres. «No saps quina alegria tinc que hagis vingut», em va dir. La Sierrita em va clavar un pessic i em vaig aguantar, pels pèls, de xisclar.

Hi havia molta gent i jo en coneixia la majoria. L'Estif, alguns veïns del carrer Bolívia i dels voltants, persones vistes pels carrers, durant les manifestacions, a la botiga, a l'escola de la nena, qui sap. L'ambient era amical a diferència de la crispació d'altres vegades. Hi havia una bona notícia: tenien el permís per muntar una escola d'adults i es van donar tota mena de detalls de les gestions fetes. Però no hi havia diners per mantenir-la. És a dir, que era legal usar el local del Centre per fer-hi classes unes hores a la setmana, però que no hi havia mestres.

«Per tant hem pensat que els mestres seran associats, tothom qui pugui i vulgui podrà ensenyar els qui saben menys». De moment s'hi ensenyaria a llegir i a escriure i per treure el graduat escolar. El Daniel, l'Estif un de gros a qui van dir Pep ja s'havien ofert, dues hores setmanals cadascun, però faltaven voluntaris per completar l'horari. Al final de la reunió, tothom havia d'apuntar-se com a alumne o com a professor o a les dues llistes. La Sierrita em va dar un cop de colze, «¿anem?», i la Carlota va dir:

«Abans us hi heu d'apuntar.» En veure que la majoria s'escapava en desbandada, es va alçar la Charo, una dona decidida que feia de secretària del Centre, i va demanar un moment de silenci. Va sacsejar una cabellera mitjana, arrissada i negra, i va dir que semblava que l'essencial sho havien deixat de dir. «Molts ja sabeu, per trista experiència, que un títol pot ajudar i que, per una enquesta, se sap que el setanta per cent de la gent del barri és analfabeta». El silenci s'hauria pogut tallar, escoltàvem situats en desordre, uns quants, encara asseguts, d'altres drets davant la cadira, d'altres a mig sortir del rengle i molts a tocar de la porta, a punt de marxa. Va acabar dient que ara teníem l'oportunitat de millorar, perquè a la dictadura i als empresaris ja els anava be aquella ignorància. Va semblar que el silenci pesava més; si hi havia algun policia de la secreta aquelles paraules li podien costar la presó. I va reblar que si no volíem perdre sempre, havíem de començar perdent la vergonya. Mira tu. Que els tres professors apuntarien els noms: el Daniel, els del graduat, el Pep, els d'alfabetització, i l'Estif, aquells qui podien dedicar alguna hora a ensenyar. Donaven tota una setmana des d'aquell dia i, després, començarien les classes.