testing image

18 de juliol de 1945

He aprofitat que és festa i que estic sol a casa per anar, havent dinat, a can Sagarra; li volia parlar de l'afer de les publicacions en català. Ahir vaig trobar en Sebastià Juan Arbó al tren de Sarrià i em va dir que en Janés em volia veure per parlar-me de la seva futura revista. Només en tenia una referència per en Pere. Bé: hem parlat amb en Josep de la reunió; en Janés l'havia convocada, i, a mes d'en Josep, hi havia en Rubió, en Riba, en Pous i Pagès, i pels joves en Palau Fabre, i no sé si algú altre. S'hi va produir una tendència a la reserva, fins en els qui, com en Josep, havien estat partidaris de publicar com fos. Potser van predominar els puritanismes d'alguns dels altres. (¿No hi pot contribuir, en el cas d'en Josep, l'edició de bibliòfil clandestina, en camí, de Shakespeare?) Cal dir que els motius hi eren: començar per admetre una sola revista en mans d'en Janés —ja ha donat el títol a Madrid, Panorama— que, per molt que ens fiem, no se sap qui hi escriurà —botiflers?, gent de Destino?— ni què s'hi podrà dir, i això quan encara no sabem si es podran publicar llibres de totes menes, o de quines menes, és molt insegur. En Sagarra m'ha contat la versió d'en Janés de com va anar la cosa, a Madrid. Sembla que en un sopar on hi havia escriptors, editors i fins autoritats algú va brindar per l'Adriano del Valle, perquè havia guanyat la flor natural als Jocs de Manresa, en castellà. Quan va brindar en Janés, sembla que va dir que ho feia amb tristesa, perquè abans, a Catalunya, els Jocs Florals eren una festa de la poesia i de la llengua pròpies, i ara no. Abans que uns quants dels presents exterioritzessin la protesta que es veia venir, la major part dels altres van aplaudir, i així la van tallar. Després, en Janés va ésser felicitat per alguns dels que l'havien aplaudit. En va resultar una entrevista d'en Janés amb l'Aparicio, cap de premsa i propaganda, que li va proposar que s'emprenguessin les publicacions en català i, concretament, la d'una revista; li va dir que es comprometia a no posar-hi dificultats de circumstàncies ni de censura si només s'hi parlava de literatura. En Janés diu que va respondre que si l'havia de començar amb retrats del Caudillo, pròlegs al·lusius, etc. no hi havia res a fer i ell no se n'encarregava, i que li fou assegurat que res d'això no caldria. Sembla, a més, que en queixar-se en Janés de la situació de la llengua en general, l'altre li va dir: «¿Pero, en las escuelas, no se enseña el catalán?...». Cinisme, o bé fabulosa ignorància. Van parlar, també, diu, de publicar llibres i de la ràdio, i li va dir que aquest era el criteri inicial de la Falange, malauradament abandonat. Tot això va servir de base a la reunió de l'altre dia. L'actitud va ésser, en general, de reserva. Molts factors. La por de prendre iniciatives i de comprometre's inútilment. La por del que diran els de fora, que ja han acusat de col·laboració els qui han publicat en castellà. I, bé cal dir-ho, una explicable prudència. En realitat, què ofereixen? Tot queda prou imprecís. Van dir a en Janés que llanci la revista, que trobarà gent jove per a una primera etapa, i que els «consagrats» ja hi escriuran, en tot cas, més endavant. En Riba li va arribar a dir que la fes amb els de Destino: això fóra un error absolut, a part que molts a qui el mateix Janés ho ha proposat —Millàs-Raurell, Benet (pintor), Soldevila, etc.— ja li han dit que escriurien a condició que no hi escriguin els de Destino.