Va arribar la nova...


Obra:El metall impur (p. 378-379)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Va arribar la nova que a les barraques de les platges hi havia hagut morts. Commocionat, el Gabriel va pensar en la Torva. Per la drecera que un dia els va menar a la platja, el fang pastat per les petjades de gent que anava i venia, colpida i desorientada, feia la marxa feixuga i desplaent fins als camps incultes convertits en fangars, des d'on es podia contemplar la innúmera deixalla acumulada sobre les petites dunes creades pel temporal de llevant amb la sorra arrabassada del fons del mar.

Va arribar al paisatge que s'havia promès que mai no havia de veure. A l'esplanada del castell de les Quatre Torres, visitada de tant en tant per senyors amb gavardina que hi projectaven plans municipals de reallotjament i per fotògrafs amatents a reflectir la crua realitat de la desídia municipal i universal, una fortíssima depressió atmosfèrica s'havia deixat caure sobre la crònica i humana malenconia dels habitants de les miserables barraques formant-hi una destructiva barreja objectivada en cataclisme. Sobre la terrassa que dominava la platja, s'hi podien distingir les línies negres que assenyalaven, com en un croquis, els límits de les casetes desaparegudes en un tres i no res, habitacles que les gents de la Cabília haurien rebutjat per la seva angostura i que haurien espantat per la seva foscor les tribus més endarrerides de l'Àfrica tropical; allí havia quedat enregistrada l'empremta de morades insalubres per a un llàtzer, que les aigües, amb més misericòrdia que el llunyà poder local, provincial o nacional que les tolerava, havien arrencat com arbres podrits, havien enderrocat com ninots de pim-pam-pum, havien desmuntat com maquetes infantils de cartó pedra, havien desfet com capses de mistos; allí podria alçar la imaginació més esmussada sostres i parets arrossegats amb tota la forçadel senyor de les Catàstrofes fins a baix a platja, on s'havia format una runa de tova, maons i llaunes que componia un informe monticle sobre l'estesa de materials i objectes portats per la riuada al damunt de la capa anterior de brossa, regularment abocada a la sorra des dels talussos pels moradors de les barraques fins a encatifar la sorra ran d'aigua; i aquell quadre pintat pel mateix desconcert d'una naturalesa immòbil davant la seva pròpia obra devastadora causava el mateix efecte que si les cruels divinitats infernals del suburbi haguessin aplegat aquell magma per alimentar les ones, filles voraces que es disputaven el tribut al seu furor atropellant-se, abraonant-se, esqueixant-se, rebregant-se per aconseguir el botí d'una flota de deixalla embarrancada i endur-se'l per pair-lo mar endins, lluny de tota mirada impertinent.