La Torva es va treure d'entre els pits...


Obra:El metall impur (p. 251-253 i 257)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La Torva es va treure d'entre els pits una bosseta que duia enfonyada i, després de desembolicar-la amb molta cura, com si tingués por de trencar una peça de cristall, va allargar al Gabriel l'objecte que hi guardava. Una bala de fusell intacta.

—¿D'on ho has tret, això?

El pit de la Torva havia transferit la seva tebiesa a la dura llisor del metall i el seu contacte va produir un estrany i instantani efecte d'enervació en el Gabriel, com si les cames es neguessin a sostenir-lo i el seu cap fos a punt de rodar; de sobte, un esclat de sol declinant contra el bronze del projectil va fer que la seva mà es tanqués instintivament de cop per retenir la lluentor dins el puny, i l'energia recuperada d'improvís va tibar de nou el cos del noi amb un tremp desconegut fins aleshores. La Torva era d'aquella mena de dones que, en comptes de ficar-te la clau al pany del cor, t'hi fiquen una bala.

—Hòstia, noi, que n'ets, de tòtil! Del Camp de la Bota, ha sortit. ¿D'on, si no?

Ell sabia que el mític Camp de la Bota queia per aquests topants, però mai no l'hauria pogut trobar tot sol. La gent de La Farga no en parlaven mai, del Camp de la Bota. Ni tan sols el bocamoll de l'Avel·lí. A casa i al barri, era com si no hi fos, aquell espai de mort, però certs noms creuaven l'aire com ombres: Parra, Belmonte, Bernal, Quiles...

—Què, ¿véns amb mi o no? [...]

Nou anys! Si la Torva en fregava els divuit, la bala podria provenir d'algun afusellament dels primers anys cinquanta. Quan el pare de la noia devia trobar la bala, ja feia més de deu anys que s'havia acabat la guerra, i encara mataven gent legalment al peu de les barraques de cartró, tova i llaunes, a la vora de la mar: allí, a dues passes de la via del tren, a tres de can Girona i del dipòsit del gas, a quatre de l'estació de França, a cinc del centre de la Gran Encisera, cap al sud, o del passeig de Mar de la seva vila, cap al nord... [...]

Ell podia córrer força, però, a l'hora de fer una cursa a la platja del pont del Petroli amb els companys, no n'hi posava gaire, de voluntat; en canvi, el José Romero solia guanyar perquè a l'instant de sentir «ja!», sortia com una fletxa, el pit enfora i la barbeta fendint l'aire, esbufegant com un cavall de carrera mogut per l'únic afany de guanyar, sense cap pensament que el desviés de la meta desitjada. Ben mirat, al Gabriel, no el temptava guanyar curses.

—¿Què ens hi juguem?

—Ho sabràs si em guanyes...

La Torva va assenyalar al sud, cap a on s'aixecaven les barraques de teulades carregades de pedres.

—¿És allà on vius? —va preguntar el Gabriel.

—Sí...

—¿El Camp de la Bota...?

—Sí, el Camp de la Bota... —va dir la Torva mirant-lo fit a fit.

—No vull veure el Camp de la Bota.

—¿Te'n dónes de menys?

—Tant li fa, perquè tu no ho entendries —va dir el Gabriel girant-se cap a l'espigó.

—¿Què és el que jo no entendria? —va dir la Torva—. ¿Que et neguis a veure les coses tal com són? Ets tu, qui no ho entén, xicot. Aquí afusellaven gent des que tu i jo vam néixer, i a la nostra barraca he ajudat la meva mare a rentar un germanet mort. Plácido i Simón, diu que es deien els dos últims afusellats, però el meu germà no va arribar a tenir nom. En moren molts, de nadons, aquí, rere el mur on afusellaven gent. M'he despertat mil vegades de petita, en plena nit, sentint la sordesa dels trons que es confonen en un de sol, que unes vegades era de debò i d'altres es repetia aquí, al fons del cap. I també m'han despertat els plors dels nens afamats. Jo també he plorat de fam. ¿Vols fer la cursa o no?