Dues setmanes més tard...


Obra:Maletes perdudes (p. 88-89)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Dues setmanes més tard, una tarda especialment agradable de juny, en Bundó va completar la recuperació imaginària del seu pare. Ell, el Tembleque i en Gabriel tornaven amb la DKV d'una mudança a Badalona. En passar per la carretera de Mataró, just després del pont del Besòs, en Bundó va demanar-los si podien parar un moment al Camp de la Bota.

—Voldria veure el lloc on van pelar el meu pare —va anunciar.

El Tembleque va quedar blanc i va aturar la furgoneta al costat d'un descampat. En un acte reflex, es va senyar. Després va dir-los que, si no hi tenien inconvenient, ell no els acompanyaria. Ho aprofitaria per visitar uns vells coneguts del barri de Pequín. Als anys quaranta, abans de casar-se i endur-se'n la seva mare a viure a Sant Adrià, ell mateix havia crescut en una d'aquelles barraques encalcinades, sense aigua corrent ni lavabo, que es veien més enllà del castell de les Quatre Torres. De matinada, quan tot just despuntava el sol, des del seu llit havia escoltat més d'una vegada el ressò sinistre de les ràfegues dels afusellaments, portades pel vent, i després, encara més tètric, l'espetec dels trets de gràcia. Els comptaven i sabien quants n'havien mort d'una tacada. De dia jugaven a pilota a la platja, descalços, i es tallaven la planta dels peus amb els casquets de les bales —igual que petxines—. Hi havia nens del barri que en feien col·lecció i després els anaven a vendre als Encants.

En Gabriel i en Bundó van baixar de la furgoneta al costat del castell. L'aire salat del mar els va embolcallar amb una intensitat ofenosa. El sol de juny, que es començava a pondre lentament rere les fàbriques i els primers blocs de pisos de la Mina, tenia l'atmosfera d'una claror rogenca i il·lusòria. El mateix castell, amb les quatre torres i els merlets tan ben retallats, s'alçava allà al davant amb una presència encartonada, com un diorama. Deixant enrere un grup de barraques, els dos amics van caminar fins a tocar de l'aigua i després van resseguir la platja un centenar de metres. En el punt on el Tembleque els havia assenyalat que començava el Camp de la Bota, en Gabriel va seguir caminant i en Bundó es va aturar. Amb la sabata va dibuixar una ratlla recta d'uns deu metres, llaurant la sorra humida i enduentse amb força totes les pedretes que en sortien. No sabia per què ho feia. El so de les onades, en aquella hora de la tarda, es repetia amb una cadència tan sinuosa i embafadora que li va fer venir arcades, però no va vomitar. Al lluny, a les barraques, un grup de criatures jugaven i de tant en tant xisclaven totes alhora. Els seus esgarips feien pensar en un estrany crit tribal. Dos gossos van posar-se a bordar alternativament, incansables, amb uns lladrucs congestionats. Quan van callar tots dos, de sobte, es va fer un silenci nou i en Bundó va sentir-se immensament sol. Va tancar els ulls i en aquella solitud del Camp de la Bota, tan dolorosa, tan absoluta que no tenia fissures, hi va reconèixer en un instant tota l'herència del seu pare. Va ser la primera vegada a la vida —i segurament l'única— en què va sentir-se'l a prop de veritat.