Elegia de Cerdanya


Elegia de Cerdanya
Assossec abissal. De la muntanya
corona de la plana oberta al cel
la quietud, boirosa com un vel,
baixa al palmell estès de la Cerdanya.
Assossec palpitant, turment de pau
que cruelment cada sentit amoixa.
¿No la sents bategar, plena d'angoixa,
com el teu front, ara que guaita i cau
el desig taciturn i s'incendia
en flors el núvol dret sobre el Cadí?
Tot s'esvaneix: el carro i el camí.
Ai, quin conjur la teva companyia!
Fuig el món dins sotracs i mugits lents.
Només Tu, bella, habites la planura
del meu cor, d'aquest cor que es transfigura
alçant-te un pirineu de sentiments,
perquè hi reposis sense tramuntanes,
cenyida d'una calma vegetal.
Et serà la freixeda braç carnal
i somni el so llunyà de les campanes.
Abocaré l'estoig de plaers buits
damunt aquest enyor de flors i estrelles.
En mon despullament de joies velles
ja et sento bategar plena de fruits.