Elegia de Cerdanya

Elegia de Cerdanya

Assossec abissal. De la muntanya

corona de la plana oberta al cel

la quietud, boirosa com un vel,

baixa al palmell estès de la Cerdanya.

Assossec palpitant, turment de pau

que cruelment cada sentit amoixa.

¿No la sents bategar, plena d'angoixa,

com el teu front, ara que guaita i cau

el desig taciturn i s'incendia

en flors el núvol dret sobre el Cadí?

Tot s'esvaneix: el carro i el camí.

Ai, quin conjur la teva companyia!

Fuig el món dins sotracs i mugits lents.

Només Tu, bella, habites la planura

del meu cor, d'aquest cor que es transfigura

alçant-te un pirineu de sentiments,

perquè hi reposis sense tramuntanes,

cenyida d'una calma vegetal.

Et serà la freixeda braç carnal

i somni el so llunyà de les campanes.

Abocaré l'estoig de plaers buits

damunt aquest enyor de flors i estrelles.

En mon despullament de joies velles

ja et sento bategar plena de fruits.