testing image

La vam veure enlairar-se una bona estona tot fent vaivens empesos per l'aire suau i amb un xic de temences, ja que semblava que havia de topar amb les baranes dels terrats o amb alguna de les xemeneies que encara fumejaven pel veïnat obrer i fabril.

Tot va anar com una seda. La Salerito va aterrar tal com estava més o menys previst; l'aeròstat va baixar feliçment i va deixar-la a la platja de la Mar Bella, a l'alçada del Poblenou, i allí va ser admiració de grans i quitxalla que vivien en aquell barri de pescadors, barrejats amb la gent immigrada, vagabunds i dissortats.

A la Mar Bella gairebé tots els qui hi vivien eren pescadors però, en direcció a Sant Adrià, entre les vies del tren (avui desaparegut) i la platja hi havia una munió de barraques agrupades i més d'una vegada els cops de mar se les enduia, i la misèria d'aquella gent cada vegada era més depauperant.

Nosaltres ben poques vegades hi anàvem, atès que el pare no era home de platja; en canvi, anys després, quan ja no teníem la botiga del Clot i ja vivíem al Poblenou, algun diumenge el pare em despertava d'hora i anàvem a veure quan les barques curulles de peix arribaven a la platja de la Mar Bella. Llavors el pare es posava entremig dels pescaires que estiraven la sirga per tal de clavar la barca a la sorra i treure'n el peix. El pare tenia bons braços —era alt i corpulent—, i els pescadors ho van notar i, agraint-li la seva ajuda, tant si vols com si no vols, van donar-nos un mocadorat de peix que hi cantaven els àngels! Després, aquesta passejada vam repetir-la algunes festes.