La platja ultratjada (Fragment IV)


Obra:Temps era temps (1931-1975) (p. 107-108)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La platja ultratjada (Fragment IV)

 

«Cap a la mar de l'aigua blava!» Pares, avis, ja eren morts. Però la mar «la mar que sempre recomença», havia de ser per força allà, exactament igual a si mateixa. «Et convé, i val més que ho vegis amb els teus propis ulls.., m'havia dit el meu vell amic Miquel d'«Els Pescadors» de la placeta d'en Prim després d'haver celebrat el meu retorn amb una copa. Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. «On és la platja?» vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins a l'ànima... La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanya d'escombraries. L'havien convertida en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà del Bogatell, i que segurament resseguia tot el litoral peninsular. També havien desaparegut la baluerna de la casa dels banys, i l'encanyissat, fins i tot el carreró de barraques encaixonat entre la sorra i els contraforts de la via del tren...

—I aquests focs?

Vaig fer aquesta pregunta a un camioner.

—Cremen constantment, de nit i de dia. Innumerables pilots d'escombraries cremaven a foc lent, elevaven enganxoses, irrespirables fumeres que flotaven, empudegaven l'aire, s'arrossegaven miserablement, esvaïen la descarnada presència d'uns gossos dedicats a furgar, a disputar a uns pobres «desvagats» els tresors escondits entre aquell munt de deixalles infectes...

En abandonar la Marbella em sentia fabulosament vell, i com si a poques passes, trist decebut, m'observés com tantes vegades l'adolescent que havia estat feia més de trenta anys.