Les aigües de la Mediterrània...


Obra:Barcelona tràgica (p. 36-37)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Les aigües de la Mediterrània s'embrutaven quan arribaven a Pekín. Es barrejaven amb trossos de fusta i cartrons, i papers, i draps, i excrements. Els nens, amb les cares brutes de crostes i mocs, però, xipollejaven en aquelles aigües, amb el cul a l'aire, fent les necessitats quan els venia de gust, sense necessitat de deixar de fer el que estaven fent, i jugaven a esquitxar-se i a fer castells de sorra. Normalment, els castells de sorra eren més bonics que les cases on vivien. Seixanta casetes de tova emblanquinada i quaranta cabanes de nyigui-nyogui totes de fusta i canyes i cartrons, que s'amuntegaven a la platja formant un poblat d'un sol carrer, el carrer Alberà, ple de misèria i d'immundícies. Els parracs sargits una i altra vegada, estesos per assecar, s'impregnaven de la humitat del mar proper i del sutge dels trens que passaven a prop i feien tremolar el terra. Les xarxes i les boies, pertot arreu, recordaven que la pesca era l'únic sistema de supervivència d'aquella pobra gent. Al voltant de la font, algú tocava una guitarra i cantava flamenc mentre dones i nens atacats pels polls, la sarna o malalties desconegudes ballaven entremig de clavellines plantades en olles escrostonades, per convèncer-se que eren més feliços d'allò que el visitant es podia imaginar.

A frec dels últims habitatges, de tant en tant passava el tren que unia Barcelona i Mataró amb gran estridència i fum de carbó que envoltava les barraques durant uns moments angoixosos i els tenyia, edificis i habitants, de color negre. Tot sovint, aquell drac de xiulet eixordador s'emportava per davant algun dels nens perduts que tot d'una havia oblidat per a què servien els rails.

A l'altra banda de la via, la prosperitat i el progrés eren representats per les fàbriques del Poble Nou, el Manchester català, el motor d'Espanya. I, en un extrem de la barriada, sota el ferrocarril, de manera que els trens gairebé els passaven per sobre, uns edificis de fusta i tova, molt modestos, il·luminats per llums d'acetilè. Una església, un dispensari, una escola i un centre social que havia aixecat el pare Manel Bargulló. Si passava qualsevol cosa, els habitants de Pekín sabien que podien acudir allà, al centre de la Sagrada Família, on trobarien ajut incondicional.