testing image

Visita al Camp Nou

Les llotges, la tribuna, les altes graderies,
la gespa llisa i màgica,
fins i tot buides i en silenci, no estan mai deshabitades:
hi bateguen presències sempre incandescents,
tel·lúriques, dominadores,
un públic invisible,
un joc que no s'acaba mai,
una expectativa que no es veu i que no cessa.

Aquest espai tan gran, absort en ell mateix,
assetjat per tots costats per l'ambició i l'altura,
és com una catedral i com un cràter:
aquí,
la multitud creu, desitja, espera, comparteix, reclama,
implora miracles contra tota esperança,
crida, s'exalta, esclata, s'encén en una arrel de foc
i fa saltar per l'aire la cendra de la vida quotidiana.

I tot ens ho diu, fins i tot el silenci,
com la catedral ens diu que el món desborda,
i el cràter ens parla de magma i violència:
aquí només som brases en la bufera de la història,
a punt d'encendre'ns en la lava de la fúria,
a punt de fondre'ns, ansiosos o joiosos,
en la passió per la glòria de l'equip.