—Nens, a berenar!


Obra:Memòries 1905-1940 (p. 27-28)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

—Nens, a berenar!

Berenàvem pa i xocolata de la pedra i, si feia bo, pujàvem a xutar al terrat amb uns veïns del pis de sota. Des del terrat, per damunt del teulat d'una adoberia, es veia el mar. Cada dos per tres passava llargament el xiulet d'un tren i el trontoll dels vagons. A vegades vèiem unes barques que pescaven o un vaixell que passava sobre la ratlla tan ben traçada de l'horitzó. Hi havia els galliners, el safareig i, a l'altra banda de carrer, la fàbrica dels germans Carles i Bartomeu Godó, parents de la meva àvia. Els germans Godó pujaven a esmorzar a casa l'àvia. Es menjaven un parell d'arengades a la brasa amb tomàquet i ceba. L'any 1881 havien fundat La Vanguardia. El fill d'en Carles Godó el van fer conde. Es van dedicar a enraonar en castellà, i encara els dura.

D'aquella fàbrica del Poble Nou, tothom en deia «El Cànem». De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d'hores diàries, «les xinxes».

Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d'olis pesats, d'espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i els 40 anys. A l'hora de dinar s'instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l'ombra dels plàtans o de la petita zona d'ombra que, en aquella hora, feia la paret d'un magatzem, d'una taverna, d'una casa. Al cap d'uns quants anys —casualitat, què voleu fer-hi!—, a pocs metres de distància, van instal·lar-hi la caserna de la guàrdia civil. L'ordre és sagrat. Les vagues alteren producció, escandalls, beneficis. A les nou o a les deu de la nit, aquelles dones i aquelles criatures sortien com un ramat de la cleda. Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Mar Bella, residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja.

—Ara pleguen «les xinxes»!

—Tapa't el nas!

Pudien. Sí, pudien. Me'n recordo. Em costa molt d'avesar-me a la idea que aquelles dones eren com la meva mare, la meva àvia, les meves ties; i aquelles criatures, una mica més grans que el meu germà, igual que ell i jo. En veure-les, callava, estamordit, sense comprendre, i m'arrapava a la mà protectora de la mare.

Aquesta imatge lamentable: la sortida de les dones del Cànem, m'obsessionà mentre vaig viure al Poble Nou.