Deixa't de filigranes...


Obra:Icària, Icària… (p. 11-12)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Deixa't de filigranes, cargola't la bufanda al coll, fa fred. Adéu, Climent. Adéu, Pere. Tu, cap a ca l'Aureli; ells, botiguers, capatassos, contramestres endreçats, amb corbata i gorra nova, cap a L'Aliança: donen Hotel Imperial amb la Pola Negri. Quina flàvia, aquesta Pola, oi, tu? Tenir-la a casa, sempre a punt; et despertes a mitja nit i de seguida, si en tens ganes... Prou d'aquest coll!, quan t'engresques, ja saps quin pa s'hi dóna... Adéu-siau. Bona nit, Climent. No en vols? No gràcies, Pep. Els del Rellisquín, cacauets i xufles, un ral de barreja i deu de regalèssia; passa el 41: la claror lletosa de la fatxada anticipa la cara de difunt dels qui encasten el nas al vidre per mirar els cartells del programa. No falla; la pendular parella de la bòfia, amunt i avall, avall i amunt, maten temps, crien ombra, esclafen cues, clofolles, rates. Les Tres Gràcies del sortidor se'n foten, allà dalt: vinga escopir aigua i ensenyar el cul regalimós amb llefiscoses filagarses de molsa. Esglaons rosegats, ensulsiats; encara veus els crits d'en Florenci en la boca badada, desencaixada pel dolor, i en el gest exasperat del braç del senyor Ventura que li descarregava furiosos cops de palmeta. Te li abraones, el fas caure, li mossegues la mà: l'esgarip del mal, la repugnant ganyota, li cauen les ulleres; encastada al paladar, salabror de guix, fortor de nicotina. Aquí dins no hi tornaràs a posar mai més els peus! Fora d'aquí, salvatge, fora!; i, un cop al carrer: la veu del pare, on?... És veritat, Climent, això que fan córrer? És veritat que la bòfia va torturar el teu pare? Han trucat. Obres la porta: esporuguida darrera teu, la mare. El pare diu gràcies als amics i a uns veïns que en descobrir-lo pel carrer l'han acompanyat fins a casa. Es porta penosament un dit als llavis: no em feu preguntes, necessito ficar-me al llit, dormir, oblidar, si puc, per ara. Veu derrotada, fonda, prima. Era ell, però no la seva veu ni la seva mirada. Acaricia la galta de la mare, que l'ajudava a despullar-se. Va morir al cap de pocs dies, d'una embòlia. Qüestió d'estrènyer més els punys, de rosegar-te'ls... I tu, distraient-te amb la Pola Negri, les granotes, els tramussos...