testing image

A començaments de 1973 buscàvem diners per poder sortir. Jo vivia al Poblenou des que m'havia casat i creia, amb molts, que feia falta una revista. Vam recuperar la capçalera de Quatre Cantons, que havia existit entre 1963 i 1968, creada pel capellà, fundador de revistes, mossèn Jaume Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers, després tinent d'alcalde «psuquero» de Santa Coloma i fundador també d'Acción a Vilafranca i Grama a Santa Coloma.

Vam recuperar el fitxer de subscriptors i vam fer una reunió amb antics col·laboradors per veure els qui volien seguir. Nicasi Camps s'hi va apuntar. També vam incorporar al projecte altra gent del barri, com ara un sastre amb nom de president, Francesc Macià; una noia molt eixerida, Rosa Acebal; un sociòleg, Joan Vives; el capellà Manolo Seliba, Paco Navarro i alguna gent més. Però el problema principal subsistia: no teníem un duro.

Eugeni Giral, company dels temps del Correu i economista, ens va aconsellar que recorreguéssim al capitalisme popular, que emetéssim seixanta accions de mil pessetes a fons perdut. Que demanéssim per la cara mil pessetes a seixanta amics, vaja, per disposar dels diners que costava l'edició del primer número. Després, amb les subscripcions i la publicitat, seria diferent. Ho vam fer, i seixanta ànimes de càntir ens van donar mil pessetes cadascuna. Nosaltres, honrats i ingenus, vam prometre tornar l'import de cinc d'aquestes accions mitjançant un sorteig anyal, i el primer any ho vam fer. Després la realitat es va imposar.

Cada setmana ens trobàvem a la parròquia de Santa Maria del Taulat. Havíem aconseguit de mossèn Joan Soler que la parròquia tornés a fer d'editora per no tenir problemes legals. Ell hi venia, de tant en tant.

Eren reunions d'hora incerta. Mai no començaven puntuals, mai no teníem tots els articles i reportatges encarregats, mai no sortíem a l'hora. La revista, però, va interessar. La gent s'hi va subscriure i al quiosc sovint s'exhauria. La prova és que vam retallar la tirada al número 2 per por als sobrants, i en lloc de 1.000 exemplars en vam fer 700, i després va ser impossible trobar-ne un per poder completar la col·lecció, i va caldre fer-ne fotocòpies.

Eren nits de cervesa i d'entrepà, de companyonia, de fer comptes constantment, de veure quins es sacrificaven a les tasques més feixugues: compaginar, distribuir, cobrar els anuncis...

Alguna vegada, però, ens saltàvem l'obligació i anàvem de copes, perquè volíem fer una ruta de bars, i ens posàvem força alegrois. O anàvem a banyar-nos a pèl a la Mar Bella, una nit de rom, i quan arribàvem a l'hora de la veritat, només quatre —dos nois i dues noies, això sí, igualtat de sexes— ens ficàvem conills a les aigües dubtoses de la que havia estat la platja més neta del litoral barceloní (almenys un anunci de l'any 1912 així ho deia), i ara, ves per on, l'han feta quasi olímpica.

Només amb voluntarisme, com tantes altres vegades, es podien fer empreses així.