testing image

La platja ultratjada (Fragment)

 

Rambla poblenovina avall «cap a la mar de l'aigua blava»! No pas amb la tartana de l'avi ni amb l'Erasme, és clar. Des del principi, vull dir després d'haver escrit una primera petita novel·la Pàgines d'un adolescent, havia sentit en una mena de premonició, diem-ne, històrica —i ho repeteixo sovint—, que el meu barri es convertiria en el personatge principal de la meva obra. Ho recordo perfectament: molts vespres, després d'haver escrit Déu sap fins a quina hora (i ja aleshores amb la incòmoda però molt concreta sensació que tot allò que escrivia era provisional, a refer de dalt a baix), sortia al balcó del quart segona de la casa on vivia al passeig del Triomf, la rambla: contemplava llargament el paisatge nocturn del meu suburbi: no el dels «pintorescos i poètics» envelats i parades de fira, el de les processons o tardes de diumenge, el dels cavallets i dels balls a «La Mina», o als banys de la Marbella, sinó el de les vagues i les barricades, de les humiliacions, les lluites sindicals, el que de tant en tant, excedit, acorralat, es llançava frenèticament al carrer a prendre's la justícia pel seu compte... En aquella hora de la nit alta, el silenci era espès, feixuc, em feia l'efecte d'una cosa viva però extenuada, com les camisetes de gas i la veu mal tancada de la font, davant de casa...

Suposo que vaig arrencar a córrer gairebé rambla avall cap a la platja perquè el meu cordó umbilical amb el Poblenou es mantenia encara a través de tants anys ben bé com si fos de naturalesa infrangible, com el cordó que en bé o en mal m'unia a la meva obra, des de la meva infantesa, passant per la meva adolescència...