testing image

Es renegava molt, i els lerrouxistes, per afegidura, organitzaven públiques manifestacions ofensives contra els «passos». Entre d'altres, els de Setmana Santa. El Viacrucis del divendres (dia de dejuni) sortia de la parròquia a les set del matí i recorria uns quants carrers del barri. Cada any, quan la processó era enmig de la rambla, la trepa lerrouxista passava en direcció contrària, cap a la font d'en Fargues, a celebrar, ni que fos al matí, una de les seves meriendas fraternales. Feien ostentació de cistells amb penjarolles de botifarres i costelles i, una vegada, van passar sostenint entre quatre un cap de porc instal·lat en una plata. Es donava per descomptat que no es traurien la gorra, però el que feien era enfonsar-se-la exageradament, grotescament.

El meu pare era soci de L'Aliança i, nosaltres, els nois, érem socis del Centre Moral, a instàncies de la meva mare i de les meves ties. De totes maneres, el pare acabà també sent-ne soci i vocal de la junta. Local sinistre, vell, brut, amb rates com conills, i un empostissat que cruixia però que ho aguantava tot. Vaig ballar-hi moltes sardanes mal ballades, vaig recitar-hi Verdaguer amb èxit indiscutible, vaig fer-hi vessar unes quantes llàgrimes representant el paper de Sant Miquel Arcàngel. També hi jugava a caramboles. Entre sardana i sardana em vaig engiponar un vocabulari bàsic per alternar amb les noies que em donaven la mà i m'acceptaven la flor a l'hora de ballar la sardana de rams. La gent ballava molt, i la «subhasta de la toia» posava en descobert la resistència econòmica de certes famílies que, en el fons, s'odiaven com les dues cèlebres famílies de Verona.