testing image

Apunts piscines

 

El sol començava a despertar-se. En l'espaiós llit del matí, trobava goig rebolcant-se entre núvols que l'embolcallaven com amorosos llençols. De tant en tant treia un moment els seus tentacles de foc i s'estirava, s'estirava, com si volgués créixer més que un curt de talla.

El vent, en el seu paper de cambrera amatent, anà bufant de mica en mica i anà descorrent els núvols llençols, deixant el sol com Déu el va fer.

Un cop es veié en una situació tan picant, el sol es dedicà a picar de valent.

Jo passejava pels jardins de la Diagonal, sola, completament sola, vos ho juro, quan vaig trobar en Pere Ponç, amic de la meva jovenesa.

—Fa calor, eh?

—Sí, pica una mica, però a qui li piqui que rasqui. De totes maneres, avui en fa menys que ahir.

—I ara que dius això, què hi fas tu per aquests mons de Déu?

—Mira, Irene, Ja t'ho diré. He vingut a banyar-me.

—I puges aquí dalt?

—Veuràs, tinc un amic que viu prop de la piscina més gran del món, i em va dir que pugés aquí dalt, i jo he pujat.

—I per què no vas a la mar?

—Perquè no s'hi cap. És massa petit allò. A més, diuen que les aigües estan infectades. Ara veurem què tal serà això d'aquesta piscina.

—Que encara no hi has estat, doncs?

—No.

—I en altres?

—Sí; fa anys, anava a una piscina i m'hi tirava de la palanca de tres metres, de la de cinc, de la de set... Però un dia ompliren la piscina d'aigua, i ja no hi va haver al·licient.