I envestíem la pujada, plens de delit...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

 

 

 

I envestíem la pujada, plens de delit. Cada casa, cada recó, tenia per a nosaltres un valor anecdòtic i això escurçava el camí. La casa rosada de la Tereseta Martorell ens recordava la seva propietària, que estava sempre tan afectuosa amb nosaltres; el Banc de Barcelona, on crèiem sempre que el nostre pare estava reunit en Junta, amb En Ma­nuel Girona, l'Estruch, En Roger — els cotxes dels quals s'estacionaven sovint a la seva porta —; les Drassanes, d'on sortien «aquells generals» que passejaven el bestiar, el Cercle Eqüestre — on es passava el dia el senyor Prats, el marit de la meva àvia —, i el carrer de «Fernando», on vivia la Verdereau, que ens vestia, i Can Llibre, on es compraven dolços, i el Liceu, on, de tard en tard, ens portaven; i la Rambla de les Flors, on ens aturàvem sempre a la taula de «la Carolina», que ens subjectava al vestidet, amb un imperdible, uns clavells, un capoll de rosa o unes violetes, segons la temporada. I, després d'un breu descans, continuava l'ascensió.

La Rambla dels Ocells, amb els seus canaris, lloros, «periquitos» i tortugues — jo no sé per què, però és un fet; a la Rambla dels Ocells venien tortugues — i Can Comilles, que miràvem amb respecte perquè allí hi havia viscut aquell senyor de l'estàtua, i «El Siglo», el paradís dels nostres somnis d'infant, i «Ciències», amb el seu rellotge, regulador de la nostra diària excursió, i la Plaça de Catalunya, amb la casa d'En Gibert, i la d'Estruch, amb la seva Armeria i les barraques de fenòmens i el Circ Eqüestre, desideràtum de les nostres ambicions dominicals.

Jo no recordo res d'aquells espectacles de circ, de què érem tan llaminers, però, en canvi, tinc present a la memòria, com si ho estigués veient enca­ra, «Amfitrite», una exhibició que feien en un barracot de la Plaça de Catalunya. Hi havia una gran peixera amb les parets de vidre i, submergida en ella, una dona — abillada amb un vestit que aleshores semblava sintètic, però que avui serviria poc menys que per a anar a batejar — que nedava i feia mil evolucions, sense sortir a la superfície per a respirar, i enraonava, i deia la «bonaventura» i endevinava el pensament...

La meva mare es disgustà molt que ens hi haguessin portat.

Indubtablement, ella tenia raó; era, si més no, una cosa inútil. I no obstant, jo hi he pensat moltes vegades, en aquella visita i en aquella dona, que — trampes a part — venia a ésser com una mena de símbol de moltes vides: viure, pensar, moure's, fruir i àdhuc patir, sense ni tan sols sostreure's a totes aquestes coses, un instant per a respirar una mica d'espiritualitat.