Recança


Obra:Auques i ventalls (p. 79-80)
Municipi:Viladrau
Comarca:Osona

Mas que durant generacions ha estat la casa familiar dels Bofill. Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, el va convertir en el centre dels seus sojorns al Montseny. Tres breus poemes seus, molt visuals i colorístics, ens poden servir per entrar en contacte amb el món poètic singular de l'autor. Un text del seu cosí Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1893 - 1968) en què descriu la vida quotidiana que hi duïa i de quina manera es vestia per sortir d'excursió pot ser indicat per recrear l'ambient que s'hi vivia. Hi acollia amics i així hi feren estades entre altres, Pompeu Fabra, el pare Miquel d'Esplugues i Josep Carner (Barcelona, 1884-Brusel·les, 1970). Aquest darrer evoca les vivències compartides amb els habitants del mas i, sobretot, el plaer de contemplar el Matagalls i el santuari de Sant Segimon de la galeria situada a migjorn de la casa. Un fragment de dietari de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) palesa fins a quin grau la memòria i mitificació del poeta es mantenia anys després de la seva mort. El mite , amb els anys, no féu sinó créixer tal i com mostren de Felip Graugés (L'Estany, 1889-Barcelona, 1973) i Josep Junyent (Vic, 1930-1993).

testing image

Recança

Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, d'antigues gràcies:
no faré cap,de sobte, al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.

No veuré pas el masover immutable,
flairant al bosc i a la fumera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.

No us trobaré passant com cada dia
el sant Rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.

Ni Margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir Carlota.

I no res d'En Tristany, que el món retia,
don Joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
se'm picarà la tia Carme.

Ni l'endemà no tornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.

Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic!, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca

el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós Sant Segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.