D'ençà que em vaig veure constret...


Obra:Temps, records (p. 87-90)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

D'ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats —o potser menys— convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-los i condemnar-los a presó. Però jo no sóc d'aquest parer; com tampoc no comparteixo els sentiments refinats que els animals casolans desperten en certes animetes més aviat extravagants. L'exigua caritat de què —míser com sóc— disposo, la reservo per al meu proïsme pròpiament dit i per a mi mateix. He de confessar que mai no m'he entretingut a considerar si el meu gos era feliç o no. Procuro donar-li un tracte decent i res més. En rigor prenc el meu ca com una joguina vivent, com un company que no exigeix res, ni conversa ni tan sols atenció. Hi ha persones delicadíssimes que diuen: «Prou gos­sos! Un els posa afecte i quan es moren et proporcionen un disgust.» Això és sensibleria i egoisme. Per a mi els gossos són intercanviables; és allò de: «El rei ha mort, visca el rei!» En busco un altre, si pot ser de la mateixa raça i de la mateixa grandària; i li poso el mateix nom. [...]

Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva «adoració». Perquè jo aspi­ro, sempre he aspirat, que el meu gos m'adori. I així ha estat, i així és encara. M'adora perquè sóc el seu déu, un déu fals, ben entès, però força puntual en el compliment de les seves funcions providents. I si a vegades sóc injust amb ell... Per ventu­ra la mateixa Providència no sembla sovint injusta o si més no distreta amb nosaltres? Fa molts anys se'm va acudir una quarteta que mai no havia gosat publicar ni tan sols escriure. Però aquí trobo que hi encaixa, estrafolària i tot com és. Diu així:

 

Al meu gos

 

L'orella et començo a retòrcer,

et faig dejunar i no per gust;

vull ésser amb tu una mica injust,

perquè Déu amb mi ho sigui força. [...]

 

Ho dic i ho repeteixo: m'agrada que el meu gos em segueixi, em cregui, m'aguanti. Que em conegui el timbre de veu i el xiulet, els passos, el geni —el mal geni—, el sentit de les mirades. Que entengui el significat d'unes quantes paraules, un vocabulari bàsic, que faciliti les nostres relacions mútues.

Em complac en gran manera en la soledat acompanyada de gos. Aquesta sí que és la veritable «soledat de dos en com­panyia». La discreció del gos és gairebé mineral. En presència d'ell puc recitar versos cursis o cerebrals, imitar la vedette femenina del moment; puc confiar-li en veu alta el meu gran secret, invocar el nom prohibit, furgar-me el nas, si em ve de gust, o rascar-me la planta del peu. El gos continuarà immòbil, estirat al seu racó, lluny i prop de mi, amb les orelles sempre obertes. Fidel, humil, genuí practicant del clássic nil admirari, inacabable de respecte i de paciència.