Un vespre, abans de sopar, em vaig instal·lar al cafè de l'Òpera


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Un vespre, abans de sopar, em vaig instal·lar al cafè de l'Òpera amb una mossa que se m'hi posava prou bé per dedicar-li la resta de la nit. Veníem del Passatge Sanlúcar (avui també passat a millor vida) havent derrotat unes quantes ampolles de mançanilla (de les petites, no us penseu que ja no sabíem el que ens fèiem). Vam seure en una taula cap al fons, i jo filosofava com el més trinxeraire dels sofistes, cada cop més satisfet de l'efecte engatussador de les meves paraules. En aquestes va aparèixer una colla de vailets. Eren quatre arreplegats, tan bruts que semblava que no els havia tocat l'aigua en sa vida; els dos més petits corrien descalços; els mocs els queien cara avall, fent camins en la brutícia, i anaven esquilats com les ovelles. Passaven de taula en taula demanant ca­lés a la gent; en aquell temps aquest ús encara no havia pres les proporcions dels anys vinents, i sempre hi havia algú que afluixava la mosca. Van venir cap a la nostra taula i se'ns van tirar a so­bre amb les mans parades. Vaig controlar la cartera per si de cas, i els vaig aviar sense contemplacions. La noia que anava amb mi se'ls mirava amb una barreja de fàstic i condescendència, procurant no perdre la rialla. Els nanos no es donaven per al·ludits; el més petit de tots va posar-se a jugar amb els botons de la meva jaqueta: no devia tenir gaire més de cinc anys, i 1'alè li empestava de vi. Vaig tenir un rampell i els vaig dir que de mi no en traurien un duro, però que si volien menjar alguna cosa podien seure amb nosaltres. No s'ho van fer dir dos cops: van empaitar sense miraments una cadira cada un, i van demanar xocolata desfeta, xuixos, croissants i ensaïmades. Encara a hores d'ara no sé massa be el mecanisme que em va dur a actuar així; els contemplàvem mentre engolien el que tenien al davant, i qualsevol intent per part meva d'establir conversa va topar amb 1'ocupació prioritària de les seves mandíbules. Quan van acabar van marxar dient amb prou feines adéu, i la meva amiga i jo vam tenir una llarga discussió sobre el fet: ella va acusar-me de mala consciència revolucionària i em va dir que el món no s'arregla amb actes de caritat, sinó atacant els problemes del sistema en conjunt i des de la rel; vaig sentir-me profundament incomprès, i amb ganes d'ofendre-la vaig dir-li que el que feia responia a la indignació reprimida de nena burgesa d'haver estat a taula amb quatre pollosos, i que anava molt equi­vocada si creia que jo era el clàssic ase tocat del deliri de grandesa redemptora. Tot plegat, molt sentimental.