Grallers


Comarca:Alt Penedès

La plaça central de Vilafranca del Penedès, en què es troben alguns dels llocs civils i religiosos més importants del municipi, està dividida des del punt de vista administratiu en dues parts: la plaça de Sant Joan i la plaça de la Vila, les quals estan separades pel carrer de la Font. Tot i això, aquest espai central de Vilafranca del Penedès s'ha d'entendre com un tot unitari en què, durant segles, han tingut lloc els esdeveniments cabdals de la vida social de la població. El següent poema, escrit per Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1924—1993), descriu una de les activitats més típiques de la festa major de la ciutat: les matinades, que consisteix en una rua, duta a terme normalment pel jovent, que recorre a primera hora del matí el centre de la vila fent música i soroll amb l'objectiu de despertar el veïnat. Les matinades tenen, des d'aquest punt de vista, un importat sentit simbòlic: es tracta d'una crida a la vida i a la festa, a no desaprofitar el temps dormint i sortir, des del primer moment del matí, a viure les celebracions: en definitiva, és una mena de carpe diem sorgit de l'àmbit popular. Tot i que Josep Vallverdú i Joan Teixidor (Olot, 1913—Barcelona, 1992) situen l'Ajuntament a la plaça de Sant Joan, des del punt de vista administratiu l'edifici està situat a la plaça de la Vila, concretament a la façana oriental. Originàriament, l'Ajuntament fou un palau gòtic que el municipi va adquirir el 1559 per fer les funcions de casa de la vila. A la façana la

testing image

Grallers

Amb el pas lent, les Gorres ben calades,
duent davall l'aixella l'instrument,
es congrega l'estol supervivent
a la plaça. Hi ha cares ensonyades.

Del cloquer s'han desprès set batallades
que fan posar la roda en moviment.
La gralla esqueixa l'aire amb plor estrident.
El timbal ronca... Són les matinades.

Desperta't vila! Aboca't pels carrers!
Frueix de l'alegria que els grallers
alcen arreu. Que el teu goig sigui unànime,

I escolta enfervorida el vell batec
de la gralla que, si emmudís, ai!, crec
que ens deixaria diluïda l'ànima.