—Saps on podríem passar la vetlla?


Obra:La bogeria (p. 61-63)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

—Saps on podríem passar la vetlla? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.

—Apa, doncs; ja estem anant-hi —vaig fer jo, més content que si em convidés a Romea, on en aquell temps el gran Fontova  em feia plorar de riure.

I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.

—Vatualisto! —va exclamar l'Armengol—. És capaç de ser a jugar!

—Com!, que també juga?

—Uf!, com un taül, si així li apreta.

—Mirem bé, mirem bé —vaig pregar jo, recant-me de perdre la diversió que se m'havia ofert.

I llavors vam anar resseguint el passadís de davant de les columnetes que aguanten la galeria de l'entresòl, fixant-nos detingudament en cada un dels concurrents que hi havia, discutint o llegint diaris, per aquelles taules. Reparant estava que, si abundaven els homes allí aquella vetlla, hi escassejaven les do­nes d'una manera estranya, quan sento que l'Armengol fa, tot d'un plegat, un —Ara! — que va durar cinc segons. Miro, i veig que, trencant de camí, se les emprèn cap a un quídam que, assegut sota la magnífica palmera de cristall tallat del mig de la sala, estava molt capficat en la lectura d'un diari que tenia estès verticalment i a frec de nas, de manera que l'única cosa que jo descobria del lector eren les mans. L'Armengol va parar-se davant seu, i, per dar-li la bona nit a tall d'estudiant i causar-li un ensurt, quina se'n pensa?... ell que li dóna un pinyac ben fort al diari. Però què va haver fet? L'agredit es va estremir de cap a peus com si l'hagués picat l'escorçó. Aquelles mans llargues, nuoses, que jo mirava, es van crispar sobtadament: l'una, l'esquerra, retenint el diari llançat de costat; l'altra agafant com una maça l'ampolla d'aigua que tenia més a prop. I no cal dir que, ensems, tot l'home es va aixecar, tan llarg com era, amb posat amenaçador, esblanqueït de ràbia, amb els ulls fora del cap i els lentes de gairell, cercant l'insolent autor d'aquell pinyac.

—Que dimoni!, com se les pren! —vaig pensar jo corrent-hi per ajudar a evitar l'escàndol. Però encara jo no havia dat ni cinc passos, que ja vaig veure conjurat el perill: l'Armengol s'havia fet perdonar amb aquell somrís simpàtic que sempre ha tingut, i en Serrallonga, desarmat segurament per l'evidència de la bona intenció, recobrava els colors, soltava l'ampolla i s'acontentava amb amenaçar son amic amb un revés més acaronador que altra cosa, acompanyant-lo amb les següents paraules:

—Ara mateix que et pego, ximplet! Poc pensava en tu. Em creia ben be heure-me-les amb algun reaccionari mal educat amb algún neo, mortificat, potser, de veure'm llegir el Gil Blas.