El nen que s’havia de morir (fragments)


Obra:El millor dels mons (p. 247-249 i 252-253)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El nen que s'havia de morir (fragments)

 

Vivia a la Diagonal, a tocar d'Entença i a la vorera de mar. Jo tenia deu anys, i ell, potser vuit. Era prim, amb una aparença pàl·lida i trencadissa. Son pare era metge i a la dona li deia sempre: «No et preocupis, ja veuràs com el curo. Et juro que el cu­raré.» I és veritat que s'hi dedicava: es passava hores i hores, cada dia, buscant en llibres de medicina referències a la malaltia del seu fill, i escrivia cartes a especialistes d'arreu del món, per trobar-hi una solució.

Jo era el fill de la costurera i, de vegades, quan no tenia escola perquè eren vacances, per no deixar-me sol a casa ma mare se m'emportava. Cada dia anava a cosir a casa d'una senyora diferent. A mi ja m'estava bé, això d'anar a les cases de les senyores, mentre em deixessin una pila de revistes per llegir. A casa no hi havia mai revistes, cap ni una, i en canvi les senyores on cosia ma mare en tenien muntanyes. Revistes amb molt de text i moltes fotografies, en blanc i negre i algunes fins i tot en colors, uns colors esvaïts, fruit de la tecnologia de l'època. A part de revistes, en algunes cases també hi havia cocaco­la, que era un producte que a mi em semblava de luxe. A casa no n'havia vist mai. [...]

Els dijous, ma mare cosia sempre a casa de la senyora i el marit metge, que tenien un fill malalt. Em feien passar a l'habitació del nen, i jugàvem plegats. Al nen no l'havia vist mai fora de l'habitació. Mai al menjador, o a la sala. Quan jo arribava ell era al llit, en pijama. Sempre anava en pijama. Tenia molts pijames. Pijames de ratlles vermelles i blanques, blaves i blanques, del tot blaus, grisos amb rivets blancs. Potser era tan pàl·lid perquè no li tocava mai la cla­ror del sol. A dos quarts de cinc ens portaven el berenar en una safata amb potes. Berenar per tots dos. Llet i galetes. El mateix que li portaven a ell m'ho portaven a mi. [...]

Jugava amb ell i era bo, entre altres coses perquè jo era bo amb gairebé tothom, sense que m'ho haguessin de dir. L'habitació del nen tenia tota una paret ocupada per una prestatgeria plena de jocs de taula i de joguines, des del sostre al terra i de banda a banda. Hi eren tots els jocs i les joguines davant dels quals m'havia embadalit als aparadors de les botigues, i que no tindria mai. De tots, el que més m'agradava era un joc de bàsquet, amb una pista de plàstic i cartró de cosa d'un metro de llargada i amb tot de palanques que, convenientment accionades quan la pilota queia en un dels deu forats que hi havia, permetien encistellar. A la tapadora de la caixa hi havia un dibuix de colors amb tres jugadors de bàsquet disputant-se una pilota; era una caixa pre­ciosa. Hi jugàvem sovint, i no pas perquè jo ho imposés sinó perquè també era un dels jocs que ell preferia.

Durant uns quants dijous vaig continuar esperant amb neguit l'arribada de ma mare, perquè no perdia l'esperança que els pares del nen decidissin que convertir l'habitació en un santuari definitiu no era bo per ells mateixos, que el millor era oblidar-lo d'una vegada i començar una vida nova i, si no podien o no volien canviar de pis, almenys canviar la decoració de les habitacions, almenys la del fill, per no veure-la sempre tal com era quan ell encara vivia. I, si no arribaven a aquesta conclusió lògica, que com a mínim s'adonessin de la barbaritat que era malaguanyar tot aquell munt de joguines esplèndides. Però van anar passant les setmanes i els mesos. No sé què van fer de les joguines, però el cas és que de mi no se'n van recordar. Ho trobava un afront. ¿No era jo, tal com deien, l'únic nen que jugava amb ell? Vaig arribar a la conclusió que eren uns desagraïts, que m'havien afalagat quan els interessava que fes companyia al seu fill i que, ara que ja no els feia cap servei, s'oblidaven de mi. Si hi hagués hagut altres nens, cosins o familiars, hauria entès que no em regalessin cap joguina, però, no havent-n'hi, era ben clar que preferien que les joguines es fessin velles a la prestatgeria que no pas donar-me-les a mi i fer-me immensament feliç, el nen mes feliç del món, i és per tot això que vaig arribar a la conclusió que tenien ben merescut que se'ls hagués mort el fill.