Vas baixar a la plaça de Catalunya...


Obra:Va ploure tot el dia (p. 43-44)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Vas baixar a la plaça de Catalunya amb els fills i davant del Banco Español els vas dir: «Mireu, aquí, els anys 36-39 no hi havia un Banc, sinó el meu despatx, al tercer pis, aquella finestra a mà esquerra...» I els teus fills es van quedar tan frescs. «Bueno, i què?» —digué el Tonet—. Això ens volies ensenyar?» El petit va copsar el teu desencís i volgué arreglar-ho: «Doncs a mi m'agradaria viure a la plaça de Catalunya, és com si a París visquéssim a la Concorde, oi?»

Les històries de la teva guerra, del Colon, de la Dona Jove i de les nits als refugis del metro, les havien escoltades massa sovint els teus fills nascuts a l'exili. Et feies pesada. No és així, fent el «viatge sentimental» pels teus camps de batalla, com faries arrelar els fills a la terra que els oferies, si us plau per força. Van gaudir molt més rosegant cacaus voltats de coloms al centre de la plaça. Tu miraves el «teu» Colon i ells seguien les potes rosades dels coloms entre les closques dels cacaus. Tu evocaves el «teu» passat i ells, sense adonar-se'n, sense proposar-s'ho, arrelaven al cor mateix de la ciutat. El «teu» passat, no hi podia intervenir per a res. El «teu» passat, si de cas, podia esdevenir entrebanc i tu no volies o no sabies veure-ho. Si aquella plaça havia d'ésser la terra dels teus fills nascuts a la llar de desterrats, ho fóra no pas perquè al tercer pis de l'edifici del Banco Español hi haguessis tingut un dia el despatx de dirigent de la joventut socialista unificada. Si tu insisties a lligar-los als teus records, l'exili no s'acabaria mai ni per tu ni per ells. Renunciar als teus «ideals»? No dramatitzis. Ningú no t'ho demana. Tornar de genolls? Ningú no t'ho exigeix, però si vols que els fills arrelin de veritat, deixa'ls ca­minar sols per la ciutat, pels camins que vulguin i vagin descobrint i potser seran ells els que trobin allò que tu no hi vas trobar mai.