La Creu de Catalunya (fragment)


Obra:Poesia, 1 (p. 1213 i 1215)
Municipi:Viladrau
Comarca:Osona

L'any 1849, Antoni Maria Claret, aleshores rector del poble de Viladrau, decidí davant del fet de veure aterrada una creu de terme de plantar-ne una de gran al cim del Matagalls com a símbol de la fe cristiana que volia per al país. De fet, la creu, documentada ja l'any 1614, va ser renovada el 1840 com a cloenda de la primera missió predicadora del pare Coll a Viladrau. Ens consta que la creu de fusta, posteriorment a l'acció del pare Claret, va ser renovada els anys 1894 (pel bisbe Morgades), 1909, 1914 (al ser destruïda per un llamp) i el 1942 que va ser construïda d'obra i de ferro i és la que ha perdurat fins avui. El 1950, amb motiu de la canonització del pare Claret s'implantà la nova tradició de l'Aplec del Matagalls, que durant anys ha unit l'amor per la natura, la fe i la pàtria. Cinquanta anys després de la primera plantació de la creu, Verdaguer n'evoca la importància en la campanya per a un predomini de la fe cristiana per sobre de les idees liberals que s'anaven estenent sobretot pels nuclis urbans i industrials de Catalunya. La seva posició queda palesa tant en un text en prosa que adreça al bisbe Morgades com en el poema titulat "La Creu del Montseny". També hi podem llegir un fragment del poema "Matagalls" escrit per Antoni Busquets i Punset (Sant Hilari Sacalm, 1876-Calders, 1934), gran admirador de Verdaguer i un dels poetes que amb més insistència ha cantat les belleses naturals i humanes del massís.
testing image

La Creu de Catalunya (fragment)

Catalans tots, de genollons en terra.
Mireu allí lo signe de la Creu,
com de la Pàtria en la més alta serra
eixampla avui los braços,
per acostar-la amb tots sos fills a Déu.

Del castell de Don Jaume en l'alta torre
s'ha enarborat avui aqueix penó;
de son vaixell, que cap maror ensorra;
al cim de l'arbre mestre
brilla la Creu de nostra Redempció.

Mira-la tu, Mallorca: és la bandera
que de l'urpa et tragué del sarraí.
Mira-la tu, València: és la senyera
amb què lo gran En Jaume
se féu senyor de tan reial jardí.

Mira-la tu, ma dolça Catalunya;
altre Jaume Major te la portà;
és l'estendard que mai de tu s'allunya,
puix per son pal corria
la sang de Jesucrist que et batejà.

Ella al nàixer t'isqué com una estrella,
l'estrella virginal de ton matí;
te feres gran i altívola prop d'ella,
i aprés segles i segles,
te va guiant per gloriós camí.

Era en tes mans, era en ton cor fins ara;
deixa-la avui posar sobre ton front;
apar que Déu, en ella viu encara,
ne faça esplèndid trono,
des de Montseny per beneir lo món. [...]

Avet plantat al cor de nostra terra,
enfonsa més, enfonsa-hi tes arrels;
arriba fins als cors que et fan la guerra,
per entre branques deixa'ls
veure somriure l'ull blavís dels cels.

Eixampla més tes branques gegantines,
amb tes ales sopluja als catalans,
l'espanyola niuada i les veïnes;
abriga a tots los homes,
a tots la Creu de Crist nos fa germans.