testing image

JOAN. — Seu i calla.
ROVELLAT. (Asseient-se.) — Seguem-hi, doncs.
JOAN. (Aixecant-se molt emocionat.) — Companys: el motiu de convocar-vos... el motiu de convocar-vos en aquesta reunió...(Barboteja, vacil·lant, com si li anés a venir un cobriment de cor. Deixa d'enraonar i es recolza a la taula. En veure'l en semblant estat, tots els reunits ¿aixequen i s'hi acosten, sol·lícits.)
AGUSTÍ. — Joan: què teniu ?
JOAN. (Amb veu ofegada.) —Res... res...
VALERI. — Què et passa ?
JOAN. (Panteixant.)—Seieu... seieu... (Tots tornen a asseure's.)
VADOR. (Amb gran prec.) — Calma, Joan!
JOAN.—Ja m'ha passat... No ha estat res... És que el cor se'm nua, de tan alegre que estic veient-vos...
OLEGUER. — Apa, digues, digues, Joan.
JOAN. (Fent un esforç, redreçant-se.) — Doncs, sí, companys: el motiu de convocar-vos es senzillament per tractar de la nostra baixa en el treball.
PERE.—Ben dit!
OLEGUER. — No t'exaltis!
PERE. — Sí, ben dit! Que consti!
(L'un fa callar l'altre. Moment de confusió.)
TIT. (Cridant.) — Demano la paraula prèvia!
JOAN. (Sense fer-ne cas.) — Jo entenc, estimats companys... jo entenc que som mal despatxats.
PERE. — Jo també.
MENUT. — I jo.
(Crits d'aprovació per part de tots.)
TIT. (Cridant mes fort que de primer.) — Demano la paraula per fer una proposició prèvia!
JOAN.—Qui és?
TIT.—Jo.
JOAN. — Té la paraula el company Tit.
TIT. (Aixecant-se.) — Jo sóc del parer que es nomeni una comissió que vagi a avistar-se amb l'amo.
PERE. — Ben pensat. (Aprovació general.)
TIT. — Dones, apa, anem al gra!
OLEGUER. — Calla, si vols!
TIT. — Calla tu.
OLEGUER. — No em dóna la gana!
PERE. — Cada u que hi digui la seva!
ROVELLAT. — Que parli el que en sàpiga més!
PERE. — Aquí tots som iguals! Idees, idees falten!
VADOR. — I fets! (Crits i confusió.)
JOAN. — Ordre! Ordre!
JERONI. — Vés dient
JOAN. — Calleu!
CALDERÍ. — Que parli en Joan!
ROVELLAT. (Brandant el cap.) — No farem res! No farem res!
BORRA. — No ens arribarem a entendre!
OLEGUER. — Digues, Joan, digues.
JOAN. — No em trenqueu les oracions!
CALDERÍ. — Calma! Calma!
BORRA. (Així que es faci silenci.) — Apa, digues.
JOAN. — Si ens han despatxat, no és perquè no féssim bona feina, sinó perquè en volien més.
PERE. — Com que ells treballen tant!
TIT. — No tenen raó!
PERE. — I què han de tenir!
BORRA. —Com que les metxeres van tan ganses...
OLEGUER. (Interrompent-lo.) — Ben net que hi van!
JERONI. (Interrompent-los tots dos.) — No ens donen l'abast per a canviar la fileta.
ROVELLAT. — I és clar, no podem fer la feina que l'amo vol.
VALERI. — D'ençà que gastem metxa del número deu...
MENUT. (Recalcant-ho.) — Que no val res!
VALERI. — ... tot són gafes i eixemies.
PERE. — Ves qui treballa, amb aquest coto!
TIT. — Després s'ha de descomptar el temps que es perd quan el contramestre arregla l'estiratge perquè fa cargolí.
MENUT. — Amb tants entrebancs, les mudades es retarden.
JOAN. — Per això mateix. La qüestió és anar a trobar l'amo i fer-li- ho veure.
OLEGUER. — Si ja som vells!
JOAN. — Ja et dónes?
JERONI. — Tenim masses anys!
VADOR. — Al nostre lloc mes s'estimaran posar-hi joves. Som gent sobrera, nosaltres.
JOAN. — Que n'hi posin un, de jove, a la meva màquina !
PERE. — I a la meva!
JOAN. — Si treu els setanta que jo treia...
TIT. — I jo!
JOAN. — Allò era una seda!
MENUT. (Aixecant-se cridant.) — Demano la paraula.
JOAN. — Digues.
MENUT. — Jo sóc del parer, com ha exposat molt bé el company Tit, que es nomeni una comissió, donant-li àmplies facultats per a resoldre el que cregui més convenient.
JOAN. — Apa, doncs. Qui la compondrà, aquesta comissió?