testing image

Han passat cinquanta-nou anys d'ençà de la bomba del Pompeia i el misteri subsisteix. Quan algun historiador d'aquells sacsejats dies s'hi refereix, inevitablement la qualifica d'inexplicable. Malgrat que els crims fossin a Barcelona, aleshores i com he dit, el pa de cada dia! Imperant el pistolerisme, els infants de les escales parlaven de brownings i de stars amb tota naturalitat. El governador civil, senyor Bas, el 9 de setembre d'aquell any, enraonant amb els periodistes, es meravellava que feia uns dies que no havien matat ningú. Efectivament, n'hi havia per a estranyar-se.

He dit que érem al 1920? Teníem de cap de policia un home que ha passat a la crònica negra, el general Arlegui. Els components dels sindicats Únic i Lliure es caçaven mútuament i a trets pels carrers. De tant en tant queia un patró, comunament un industrial en conflicte amb els seus treballadors. Les entitats, les editorials dels diaris protestaven en va. La violència s'havia ensenyorit de Barcelona. Aleshores, ¿per quins set sous l'opinió, primer, i després la història han conceptuat d'inexplicable l'atemptat del Pompeia? [...]

 

Jo suggereixo que la bomba anava destinada a un altre Pompeia, i ben diferent, el Coliseu Pompeia, de la Travessera de Gràcia. Un edifici d'arrel religiosa, que aplegava un teatret, una sala cafè i diversos despatxos ocupats per societats filials del convent dels franciscans de Pompeia: clubs de tennis i de hoquei, una germandat, un economat, etcètera. Precisament a la dependència que va deixar buida la fallida de l'economat, shi reunien pels anys vint els sometents de Gràcia, valent-se del fet que el seu cap era aleshores l'administrador del Coliseu. Sovint, els del sometent hi acudien amb carrabina i pistola, i mantenien amb l'ai al cor els còmics de la companyia del teatre que assajaven en una sala veïna. S'insinuava que entre els sometents i el Sindicat Lliure hi havia determinades concomitàncies. Almenys, que alguns de llurs afiliats actuaven en ambdues organitzacions.

La meva hipòtesi és aquesta: ¿I si la bomba del music-hall Pompeia hagués estat, d'origen, assignada al Coliseu Pompeia gracienc? Els ordidors de l'atemptat n'haurien confiat l'execució a un despistat o bé a un foraster que ignorés les particularitats barcelonines. I la confusió d'aquest fou tràgica. També ho hauria estat, naturalment de no equivocar-se el comissionista i haver dut la bomba al seu genuí destí. Però, aleshores, inscrit en la lògica de la situació, a l'atemptat no li hau­ria escaigut l'adjectiu d'inexplicable, la bomba del Pompeia hauria estat, paradoxalment i sarcàsticament, un succés normal.