I com que els bagatges no caminaven gaire...


Obra:Vigatans i botiflers (p. 101-104)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

En l'antic municipi de Sentfores fusionat a Vic el 1932, hi ha el santuari de Sant Sebastià, a 770 metres d'altitud. Ja existia el 1520, però l'edifici actual, amb els seu esvelt campanar, data de 1628. El 1705 hi tingué lloc la conjura dels vigatans, entre els quals hi havia Francesc Macià, Bac de Roda, que van autoritzar el doctor vigatà Domènec Perera a signar el pacte de Gènova que va decidir la vinguda a Catalunya de l'arxiduc Carles d'Àustria, durant la guerra contra Felip V. Amb una esplèndida panoràmica sobre la Plana és el lloc indicat per llegir-hi un nou fragment de Vigatans i botiflers de Maria de Bell-lloc que documenta el córrer dels bous a la plaça del Mercadal i el poema que Francesc Matheu (Barcelona, 1851- Sant Antoni de Vilamajor, 1938) va dedicar al rei d'infausta memòria. Situats en el mirador de darrera l'ermita, el lloc, amb una esplèndida panoràmica sobre tota la Plana de Vic, ens permet resseguir el trajecte que les protagonistes de la novel·la de Bell-lloc van recórrer des dels Munts, al Lluçanès, a l'esquerra, fent una parada a Vic i, després amb el traginer seguiren pel camí de Malla fins a Sant Martí de Centelles que ens quedarà a la dreta.
testing image

I com que els bagatges no caminaven gaire, ja era tardet quan arribaren a Vic. L'Isidre s'encarregà de buscar-los posada i matxos perquè de bon matí de l'endemà poguessin anar cap a Granollers. - Si per cas no trobo homes per a acompanyar-vos, perquè sent el temps de batre bé podria ser, el meu germà Isidret, que és el traginer de casa, de la teuleria, ja us hi acompanyarà.

Al cap d'una estona tomà amb un home dient-los que ja tenien allí el traginer que les acompanyaria i que fessin els pactes; i al mateix temps, els féu saber com corrien un bou a la plaça, cosa que semblava entusiasmar-lo molt.

- Ho veiessis! -deia a en Guillem-. Ho has vist mai? No? Doncs, mira, vés-hi; sí, tota la plaça està de gom a gom. Sí, si veies el bou com corre i la lleugeresa dels minyons que li fan babarotes amb les seves roges i morades faixes! D'allò en dic córrer, ai minyó! Si per cas n'hi ha algun que no va prou lleuger, quin cas de riure! Vaja, vine, vull que ho vegis, sí, qui sap si ho veuràs mai més. [...]

I dit això, ell i en Guillem se n'anaren a veure córrer el bou.

Per davant de cada església que passaven, que hi són més espesses que les de Roma, bons aplecs de dones de totes edats amb les seves gracioses caputxes, entraven o sortien de fer el viacrucis. En Guillem les mirava passar amb la seva carica picaresca i amb els ulls vius com els de la mostela.

-Ja te les pots mirar -deia l'Isidre-, són més traïdores si les coneguessis!

En Guillem se'n reia. Les voltes de la plaça estaven plenes de gent; gatzara com aquella no l'havia vista mai. L'Isidre hi deixà en Guillem recomanant-lo a un dels seus coneguts i, amb les dues burriquets, se n'anà cap a la Guixa perquè ja era molt tard. Poc temps feia que el nostre minyó i el teuler s'havien separat, quan aquell reparà una gran mudança a la cara de la jovenalla un xic abans tan alegre.

- Què succeeix? -preguntà.

- Poca cosa; que el mariscal de Tessé encara no és una hora lluny d'aquí per la part de Folgueroles i, com que el nostre jovent està per tabola, crec que en comptes de bou correrà el francès.

- Sí, però heu d'anar en compte, ja que crec que té molts homes i molt ben armats, i vosaltres no sou gaires.

- Allà on falten armes i homes, hi sobra cor! -digué el vigatà amb un aire que no esperava rèplica. [...]

En saber la nova que els francesos eren tan a la vora i havent-li dit que segurament posarien setge a la ciutat, Margarida féu buscar el traginer per anar-se'n de seguida. L'hostalera li representava els perills d'anar de nit i com era molt difícil que les trobessin a casa seva en cas que hi entressin les tropes de Felip.

Quasi havia consentit la dama de quedar-se, però quan sentí el nom de Tessé com qui comandava l'exèrcit francès, instintivament es posà davant de la seva neboda, com volent-la resguardar d'algun perill.

-Anem-nos-en -digué-, anem-nos-en tot seguit. El traginer exposà que ell no hi podia anar, aquell vespre, i que l'endemà tampoc si era cert allò de l'arribada dels francesos, puix que estava acostumat a fer-los cara i no se'n volia anar. I encara que el pregaren molt, tot fou en va per fer-lo eixir. Per fi, després de molt i molt cercar, trobaren dos matxos però sense mossos; només un vailet d'uns dotze anys, fill del traginer, digué que les acompanyaria fins a Centelles, des d'on se'n tornaria cap a Vic amb el matxos.

Les dames ho acceptaren; pujaren a cavall i junt amb en Guillem agafaren pel camí de Malla, que era dolentíssim, al mateix temps que la nit fosca, per poder caminar seguit.