Aquella reunió de l'hora baixa...


Obra:Homenots. Tercera sèrie (p. 365-366)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Aquella reunió de l'hora baixa se celebrava al Cafè Continental, que era un magnífic i dolcíssim establiment situat a l'encreuament de la Rambla i de la plaça de Catalunya, en el lloc — si no vaig errat — ocupat pel Banc de Biscaia actualment. Era una penya de persones joves que feien una revista anomenada precisament "La Revista" o la Revista de López-Picó, com se solia dir habitualment. No es pot negar la virtut que tingué permanentment López-Picó per a convertir en soporífer i tebi tot allò que tocà o en què intervingué. En aquest cas, ni la força considerable de Joaquim Folguera no pogué evitar les conseqüències d'una vocació tan explícita i ferma. Estic parlant  ara

concretament de les planes de "La Revista", de les lànguides, soporíferes, desmaiades, descordades pàgines de "La Revista", que queien de les mans per la simple ineluctabilitat de les lleis de la gravitació i sempre fent les excepcions que són del cas i que exigeix la correcció. També cal no confondre aquelles planes amb les anomenades Publicacions de "La Revista", remarcable empresa editorial que mereix un gran respecte, perquè en el seu catàleg es troben algunes coses positives — entre altres, els primers llibres de Riba, crítica i poesia. Aquesta empresa edi­torial tingué un horitzó molt més vast i obert que el de la publicació periòdica, i això n'explica probablement el remarcable interès.

Ara bé: la tertúlia de "La Revista" era molt menys desmaiada, de molta més amenitat i molta més passió que el paper que publicava intermitentment. A part de López-Picó, Riba, Folguera i Obiols, que eren els quatre puntals de la casa, hi solien assistir Ferran i Mayoral, el pintor Aragay, Martí Esteve, de vegades Joan Estelrich i, per l'amistat que tenia amb Fol­guera, de vegades s'hi deixava caure Manolo Hugué, que anava a la recerca del cafè amb llet de l'esmorzar que li permetés d'arribar al dinar que faria a la matinada al Lion d'Or. Manolo feia moltíssima grà­cia a Riba, que el trobava molt divertit. Potser també hi vaig veure, poques vegades i sempre d'una manera obliqua i d'esquitllentes, Josep Maria Capdevila.